SECCIÓ D’OPINIÓ DE LA FURA: JULIOL

Aquest mes de juliol, a la col•laboració “Aventures d’una escoltadora”, reflexiono en relació a la conveniència de propiciar, establir data i dur a terme les converses pendents i llargament aplaçades.

Enllaç La Fura:

https://lafurapenedes.cat/converses-pendents/

Text:

Converses pendents

Va ser quan vaig començar a fer d’escoltadora que vaig sentir a parlar amb insistència de la conveniència de propiciar, establir data i dur a terme les converses pendents i llargament aplaçades. Se m’explicava que no calia que fos ni avui ni demà, però sí que era important tenir-les en ment i més aviat que tard mantenir-les. Tant si són amb aquell amic o amiga amb qui un dia vam connectar, amb aquella parella amb la qual vam compartir vivències, o amb aquell familiar amb qui ens uneix la sang, acaben sent una necessitat si és que es vol evolucionar. I és que amb el temps acabes entenent que és més satisfactori enfrontar un repte d’aquesta naturalesa que no pas defugir-lo.

Així doncs, des que en sóc conscient he tingut clar que les converses pendents són un pes innecessari i feixuc i que, per poc que es pugui, no cal dur-lo a l’esquena. Però, és clar, una cosa és saber-ho i una altra de ben diferent és fer-se el ferm propòsit de tenir-les. Personalment, m’ha empès a fer-ho comprendre que si les esquivem durant massa temps és possible que no acabem tenint l’oportunitat de dur-les a terme.

Intuïtivament vaig començar per fer net en l’àmbit de l’amistat. En aquest cas no només hi ha hagut alliberament a nivell físic i emocional, sinó que a més s’ha restablert un fil invisible que s’havia perdut en el temps i que ara està tornant a generar moltes i benvingudes satisfaccions. A continuació i una mica forçada per les circumstàncies vaig començar a asseure’m amb membres de la meva família. En aquest cas, al bullit de sentiments s’hi ha afegit una sensació de pau infinita i se n’ha derivat un aprenentatge molt valuós. Finalment, la xerrada amb aquella persona amb qui has compartit intimitat, complicitat i convivència – potser l’encontre més incert de tots – ha aportat calidesa, claredat i empatia.

En aquests moments noto que el procés emprès ja fa un temps ha arribat a la seva culminació. Em resta la incidència de tot plegat en el meu dia a dia: en la meva actitud, en la perspectiva de les coses, en el meu estat d’ànim, en les decisions que prenc,…tot sentint un profund agraïment a tots i totes per haver accedit a retrobar-nos…a crear uns espais inèdits des dels quals coincidir de nou o bé establir vincles diferents.

 

Anuncis

L’art de treballar en equip i per projectes

Avui he tingut l’oportunitat d’explicar als alumnes de tres cursos de cinquè de primària de l’Escola Cristòfor Mestre, de Vilafranca del Penedès (Barcelona), en què consisteix el treball en equip o per projectes, des de la meva experiència com a professional que exerceix des d’aquest vessant. La sessió ha estat interactiva i, per tant, a partir dels estímuls preparats per a l’ocasió, tants uns com els altres hem anat desgranant els aspectes i valors que contribueixen a l’efectivitat d’aquesta pràctica laboral.

La base de treball ha estat material visual i audiovisual que ens han anat permetent entendre la importància de l’actitud, l’organització, la flexibilitat, l’empatia, el talent, la multidisciplinarietat, l’absència de prejudicis, la curiositat i la creativitat en aquests tipus de vincles professionals. Així mateix, ens ha ajudat a visualitzar la singularitat dels objectius que s’aconsegueixen amb aquesta forma de treballar i com, paral·lelament, repercuteix en la persona a tots nivells.

SECCIÓ D’OPINIÓ DE LA FURA: JUNY

Aquest mes de juny, a la col•laboració “Aventures d’una escoltadora”, reflexiono en relació a com n’és d’important compartir amb les comunitats de les quals es forma part. Tant si és amb la família com si és amb els companys, amb les diferents colles d’amics, amb els veïns més immediats, amb els coneguts, amb els molts individus diferents amb els quals es tracta si és que es treballa en contacte amb les persones, amb els empleats dels establiments que ens proveeixen,…Sigui amb qui sigui que ens estiguem relacionant…ens vinculem en més o menys mesura i…d’una manera o altra acabem compartint.

Enllaç La Fura:

https://lafurapenedes.cat/el-plaer-de-compartir-en-comunitat/

Text:

El plaer de compartir en comunitat

Què n’és d’important compartir amb les comunitats de les quals formes part! Tant si és amb la família com si és amb els companys, amb les diferents colles d’amics, amb els veïns més immediats, amb els coneguts, amb els molts individus diferents amb els quals es tracta si és que es treballa en contacte amb les persones, amb els empleats dels establiments que ens proveeixen,…Sigui amb qui sigui ens estem relacionant…ens vinculem en més o menys mesura i…d’una manera o altra s’acaba compartint.

Potser hi ha ben poques coses més engrescadores que saber que en alguns d’aquests col·lectius als quals pertanys et pots deixar anar i expressar-te amb confiança. Sens dubte, la seva escolta – sempre i quan sigui respectuosa – i la seva empatia et retornaran en forma de lucidesa i benestar.

Al llarg de la trajectòria del meu treball de recerca com a escoltadora i, per tant, com a professional de la comunicació interessada en difondre els beneficis de la creació d’espais d’escolta activa he anat descobrint com en poden arribar a ser de variats els escenaris on es donen i les persones que hi coincideixen. Al cap i a la fi, allò important és que una sèrie de sintonies coincideixin en l’espai i en el temps. I és llavors quan aflora el plaer de compartir!

Personalment, per caràcter i per bagatge vital, he anat perdent la recança a integrar-me en comunitats que em sedueixen, independentment de si són d’una tendència o d’una altra; si són més o menys multitudinàries; si són més o menys actives;…els cas és que, tant si les ideo jo com si ja estan establertes i m’hi adhereixo he comprovat que m’aporten qualitat de vida. Fins ara, han estat font de molts més estímuls que no pas de decepcions i, per tant, en sóc una fan.

Tot participant en l’organització del projecte EVA354

Molt contenta d’haver pogut participar en l’organització de la quinzena edició del festival de narració i tradició oral “En veu Alta (EVA)”, concretament en el seu projecte EVA354: un servei de voluntariat lector que té recorregut des de 2014 i que es coordina i actua en diferents àmbits locals i socials del Penedès.

SECCIÓ D’OPINIÓ DE LA FURA: MAIG

Aquest mes de maig, a la col•laboració “Aventures d’una escoltadora”, reflexiono en relació a que des que em plantejo com vull que sigui el meu envelliment – o sigui cada dia de la meva vida a partir de la jornada següent – tinc més clar que si em ve de gust fer o sentir alguna cosa, m’hi he de posar bé i l’he de possibilitar perquè, si és el cas de penedir-me, que sigui d’haver-me arriscat i que hagi estat el que hagi estat. I ja posats, he entès que cal emprendre aquests petits o grans reptes des del cor, la panxa o la intuïció perquè la raó…acostuma a enganyar-nos.

Enllaç La Fura:

https://lafurapenedes.cat/amb-que-em-quedo-i-que-descarto/

Text:

Amb què em quedo i què descarto

Una de les coses que més sento a dir des que treballo amb gent gran és que si em ve gust fer alguna cosa, la faci. Si després me n’hagués de penedir, que sigui perquè ho he fet i no perquè no ho he fet. I és més…arribat el moment…quan se’m presenti l’oportunitat – se m’acostuma a aconsellar – que decideixi com i de quina manera portar-ho a terme tot seguint el que dicti el cor, la panxa o la intuïció. Em comenten que no faci cas de la raó perquè – argumenten –  t’acostumarà a enganyar.

I em sembla que de tant sentir-ho a dir n’he anat aprenent. I com que ho faig sempre que en tinc l’ocasió he pogut anar observant com succeïen coses i com se’n derivaven experiències. Ara que ja hi estic entrenada tinc la sensació que he connectat amb una mena de sisè sentit que veu els camins que he de recórrer allà on els meus ulls no hi acaben de distingir res definit. És una dinàmica que a cop de repetir-se em dóna seguretat i, per tant, em proporciona tranquil·litat.

Sigui el que sigui el que se’n derivi d’una acció duta a terme des de l’instint, ara ja sé que és el que ha de ser. I sento que a mesura que el temps va passant i que alguns fets i algunes de les persones que m’han acompanyat en diferents etapes de la vida van quedant enrere, aquesta és una percepció que és va fent més i més present en el meu dia a dia.

 

Si aparentment allò que se’n deriva de la decisió presa comença amb el peu esquerra no em preocupo gens. Resto a l’espera. I si d’alguna manera es fa manifest el batec del cor, el run run de la panxa o l’esclat de la intuïció…sé que tot anirà bé. Potser hi ajuda en gran mesura, com deia aquell, saber que sempre em tinc a mi mateixa i, per extensió, a totes les persones a les que estimo i m’estimen.

SECCIÓ D’OPINIÓ DE LA FURA: ABRIL

Aquest mes d’abril, a la col•laboració “Aventures d’una escoltadora”, reflexiono en relació a que la mort de la meva mare em situa al capdavant de les dones de la meva família. I com, més enllà de la responsabilitat natural envers les que em segueixen, tot plegat fa que senti que ara, més que mai, cal indagar en quines considero que són les meves claus per aconseguir accedir a una òptima qualitat de vida.

Enllaç La Fura:

https://lafurapenedes.cat/transitant-de-labsencia-a-la-presencia/

Text:

Transitant de l’absència a la presència

La mort de la meva mare m’ha situat al capdavant de les dones de la meva família. L’instint em xiuxiueja, com les altres vegades – quan les àvies han mort -, que aquest és un punt d’inflexió per a la trajectòria vital del nostre llinatge femení. Més enllà de la responsabilitat natural envers les que em segueixen, sento que ara, més que mai, cal indagar en quines considero que són les meves claus per aconseguir accedir a una òptima qualitat de vida. Sigui quina sigui la meva elecció i sigui quina sigui l’elecció de les que hem segueixin serà la que hagi de ser i estarà bé.

Abans de morir, la meva mare, tot i que ja pràcticament no menjava sòlid i que al meu pare no li agrada, va comprar peix. Dies després del nou viatge que la mare acaba d’emprendre, el meu pare, desbordat per les circumstàncies, em demanà que buidés el congelador de casa seva i que m’ho endugués tot perquè ell, que no sap el que és cuinar, no en faria res. I així ho vaig fer. I tot conduint cap a casa vaig pensar que estaria bé aprofitar aquell peix per fer un plat de fideuada, que és un dels àpats preferits de la meva filla, la seva néta. I així va ser, com un dia d’entre setmana – que normalment es va més per feina – vaig cuinar per a nosaltres dues, com si d’un ritual es tractés, aquells ingredients tan saborosos.

Va arribar l’hora de dinar i la taula feia goig. Jo satisfeta i la meva filla sorpresa agradablement per la tria d’un plat tant del seu gust i “tant de mudar” en un dia normal i corrent ens vam asseure a taula. Era un dia rúfol però, tant bon punt vam començar a assaborir aquell plaer culinari,…va sortir el sol i, per tant, d’alguna manera, va ser com si la iaia aprovés la manera en com havíem decidit gaudir de les menges que ella, sense saber-ne el destí final, havia adquirit. Ho vam comentar i, certament, vam sentir la seva presència…potser més, fins i tot, que si hagués estat físicament asseguda al voltant de la taula.

SECCIÓ D’OPINIÓ DE LA FURA: MARÇ

Aquest mes de març, a la col•laboració “Aventures d’una escoltadora”, reflexiono en relació a com n’és de diferent cuidar a la parella en funció de si el que cuida ho fa des de l’amor o bé si s’hi apropa des de l’obligació. De la mateixa manera, el que rep, entoma que en tinguin cura de forma molt diferent si ho fa des de l’acceptació o bé si només es veu amb cor de fer-ho des de la impotència.

Enllaç La Fura:

http://lafurapenedes.cat/cuidar-des-de-lamor-o-des-de-lobligacio/

Text:

Cuidar des de l’amor o des de l’obligació

Cuidar de la parella quan ens fem grans i apareixen situacions de dependència es pot viure de manera molt diferent en funció de si el que cuida ho fa des de l’amor o bé si s’hi apropa des de l’obligació. De la mateixa manera, el que rep, entoma que en tinguin cura de forma molt diferent si ho fa des de l’acceptació o bé si només es veu amb cor de fer-ho des de la impotència.

Ara fa unes setmanes, una amiga m’explicava que se n’havia adonat de com n’estava de deteriorada la relació entre els seus pares quan un dels dos va haver de començar a cuidar de l’altre. De cop i volta, van començar a emergir retrets, discussions, crits, plors,…I va ser conscient que, en bona part, tot allò que estava passant era latent des de feia molts anys i que l’aparició de la dependència únicament ho havia fet aflorar.

Dies enrere, una persona que aprecio i que treballa en l’àmbit social i de la gent gran em comentava que de tant tractar amb famílies a les quals ha d’assessorar en el moment en que comença el deteriorament a causa de la malaltia o l’edat ha entès com n’és d’important una adequada gestió emocional del vincle de parella per arribar a gran i poder viure amb qualitat el procés de dependència. Em comentava, visiblement emocionada, que havia comprovat com n’arriba a ser de tendre la vivència – tot i l’evident duresa de les circumstàncies – per part d’aquelles persones que s’han estimat i han gestionat amb lucidesa i mà esquerra les successives etapes de la seva relació de parella.

Si tenim la sort d’arribar a grans i aleshores vivim en parella és possible que cuidem de la nostra parella o que ella tingui cura de nosaltres, o bé que ens cuidem mútuament. I fins que aquest moment arribi tenim l’oportunitat d’anar aturant-nos, en cada moment que ho considerem oportú, per reflexionar sobre si – en el cas que l’altre arribés a dependre de nosaltres – ens veuríem capaços de cuidar-lo i en el cas que fos així, si seria des de l’amor o bé des de l’obligació.