Militants del cohabitatge o “cohousing”

El cohabitatge com a concepte, ja ho parlàvem a aquest mateix bloc fa uns quants mesos, és una tendència a l’alça que, cada vegada que un col·lectiu opta per portar-la a terme, es perfecciona una mica més. I és que, també com apuntàvem llavors, cada cop hi ha més persones que es plantegen possibles alternatives a les actuals formes de convivència quan s’és gran. L’objectiu és clar: viure una vellesa el més autònoma, activa i estimulant possible. I també, per què no, basada en la col·laboració mútua.
Uns dels exemples d’habitatges colaboratius que combinen espais privats amb zones d’ús compartit, és a dir “cohousing”, és a Santa Oliva, a El Vendrell, a la província de Tarragona. Aquesta cooperativa d’habitatges amb dret a ús que s’anomena La Muralleta és de les més avançades que existeixen a Catalunya i ha estat ideada pels seus futurs habitants pel que fa a funcionament, distribució, eficiència energètica o barreres arquitectòniques.

I és que, en el fons i des de fa ja un temps, algunes persones grans reivindiquen el dret a decidir com volen viure la darrera etapa de la seva vida. Aquesta és una postura que recull, encara amb més força i empenta, el col·lectiu de persones que els segueix generacionalment i que, tot i que encara els resten uns anys per arribar a aquesta situació, comencen a rumiar-hi; buscant, a més d’un model, una substancial millor qualitat de vida. I sobretot i com a deferència a aquests militants més joves, els veterans ja han advertit que, si per alguna circumstancia, algú es veu obligat a abandonar el projecte, pot vendre el pis o bé deixar-lo en herència; ara bé, mai podrà especular amb ell. 

Envellir de la mateixa manera que es viu

En motiu del pregó de la “Setmana de la Gent Gran…tot per l’envelliment actiu” de Vilafranca del Penedès, la doctora Àngels Cererols – metge de família i fundadora i presidenta de Llambrusca Alzheimer Penedès – s’apropa a una evidència que no tothom fa seva i que és, ni més ni menys, que la majoria de persones envelleixen sanes.
Tal i com aquesta professional apunta, si bé és cert que no és gens senzill fer-se gran i no ser vell en una societat envellida on els vells no agraden, cal entendre que, des d’un punt de vista pràctic, l’èxit de viure més anys esdevé un problema…sobretot econòmic. En aquest context summament complex es tendeix a etiquetar els vells, però la immensa majoria dels tòpics que proliferen al seu voltant no són en absolut certs.
La majoria de persones envelleixen sanes. Ara bé, el seu cos canvia amb el pas dels anys. De fet, es poden patir malalties i gaudir d’una bona salut perquè la salut, al cap i a la fi, té a veure amb multitud d’aspectes. És important ser capaç de valdre’s per sí mateix, i és vital mantenir una determinada actitud davant de l’existència i dels canvis vitals perquè es pot envellir de molt diferents formes. És, per exemple, una gran incongruència que els ancians – que en el passat i encara en algunes cultures són considerats savis – en la nostra societat hagin passat a ser incapaços de, ni tan sols, prendre decisions adultes.
Si bé certes habilitats es veuen afectades pel pas dels anys, la resta de capacitats intel·lectuals no només no es veuen perjudicades si no que, fins i tot, poden arribar a incrementar-se. Les percepcions sensorials, d’interès i socials, adequadament estimulades, pugen de nivell. També és ben cert que pel camí es van perdent familiars i amics i, és clar, les relacions socials se’n veuen afectades. Però en aquests casos és important recordar que no és el mateix estar sol que sentir-se sol.
Finalment, l’Àngels Cererols convida a desterrar els prejudicis i a envellir de la mateixa manera que es viu, animant a adoptar les bases de l’envelliment actiu: mantenir-se actiu física i intel·lectualment, i participar a la societat. Tot plegat amb la curiositat com a motor d’un cervell al qual és convenient introduir-li canvis d’hàbits i fer-li provar activitats noves.

Allà on la gent gran decideix com viure


Tot llegint el diari topo amb la iniciativa denominada Cooperativa Trabensol que, en essència, ha consistit en transformar una forma de vida en un projecte d’arquitectura seguint la filosofia cohousing. En aquest cas, els arquitectes d’Equipo Bloque van rebre l’encàrrec, no d’unir cases convencionals al voltant d’uns serveis comuns, sinó de crear un organisme formal, funcional y energètic que presentés un equilibri perfecte entre allò comú i allò privat. El projecte se’ls va plantejar com una comunitat veïnal, autogestionada com a cooperativa de cessió d’ús, que té a la seva disposició tota la infraestructura i el personal que requereixin les necessitats i problemàtiques que arrel de l’edat es puguin demandar, i tot això sense perdre la independència, la intimitat i la llibertat. Els clients són un grup de persones que, en un moment donat de la seva vida adulta, van decidir com viure la seva vellesa i van posar fil a l’agulla per aconseguir-ho. 
En el resum del projecte, els responsables arquitectònics parlen de que impera el concepte de suport per sobre del d’assistència tot i que, és clar, aquesta última està assegurada. Així, la persona té l’opció de quedar alliberada de les tasques domèstiques més pesades, de manera que pot centrar la seva atenció en el seu desenvolupament personal, contribuint a prevenir moltes de les malalties pròpies de l’edat. Fins i tot, en un curt termini de temps es té la intenció d’edificar un bloc de serveis específic que disposarà de les funcions necessàries per cobrir l’assistència de casos lleus sense haver de passar per una gens desitjada hospitalització. 
A més de ser un projecte concebut per a unes persones amb un perfil determinat, el recinte té una vocació d’integració en el paisatge i, per tant, s’ha construït tenint en compte criteris mediambientals. L’agrupació d’edificacions estan interconnectades fugint de passadissos i potenciant, en canvi, espais permeables, saludables i oberts a la natura. Finalment, cal destacar que les zones comuns han estat organitzades al voltant d’una gran pati i les pròpies vivendes al voltant de patis més de tipus domèstic, oberts al paisatge.