El llegat d’en Diego

En Diego és mort però, afortunadament, no ha tingut un final marcat pel patiment. Els seus darrers anys de vida ha pogut rebre una sèrie d’estímuls que han fet possible que conservés la il·lusió per seguir endavant. I la seva família l’ha acompanyat, i molt, en aquest viatge.
Ell i els seus tres fills van confiar en mi per fer un dels meus primers llegats familiars. De fet, va ser el primer d’arribar a ser culminat. D’això en fa un parell d’anys. I els estic molt i molt agraïda per la seva confiança i per creure que en allò que els proposava una escoltadora.
En Diego Martínez Méndez era una persona sensible i curiosa que va néixer en un context històric nefast – la Guerra Civil Espanyola – i en un entorn en el qual la gran majoria de la població vivia en la misèria. En les seves circumstàncies, només la picardia, la capacitat d’esforç i l’esperit de lluita podien reservar-li un camí vers la subsistència. Però és que, a més, es distingia per ser llest i bona persona. 
Estimava la seva dona i els seus fills, i sempre va voler el millor per a ells. I ho fes millor o pitjor, el cas és que els seus fills sempre han estat al seu costat, des de l’estimació i també des d’un profund respecte pel tarannà d’aquell pare inusual que, entre d’altres coses, ha estat reconegut per ser enginyós, poeta i comunicador.
El vincle que s’estableix entre un escoltat i un escoltador és molt especial. Es crea en una mena d’univers paral·lel, en el qual tot flueix. És còmode i satisfactori perquè les persones ens tornem persones, més enllà de les conviccions i les obligacions socials. I, per tant, esdevé un espai d’aprenentatge vital mutu.
Ahir, als tres fills d’en Diego: en Manel, la Fina i l’Eli, els hi vaig desitjar que la força del seu pare els acompanyi al llarg de la resta de la seva existència…
…i espero que a mi també.
¡Va por ti, Diego!
Anuncis

Militants del cohabitatge o “cohousing”

El cohabitatge com a concepte, ja ho parlàvem a aquest mateix bloc fa uns quants mesos, és una tendència a l’alça que, cada vegada que un col·lectiu opta per portar-la a terme, es perfecciona una mica més. I és que, també com apuntàvem llavors, cada cop hi ha més persones que es plantegen possibles alternatives a les actuals formes de convivència quan s’és gran. L’objectiu és clar: viure una vellesa el més autònoma, activa i estimulant possible. I també, per què no, basada en la col·laboració mútua.
Uns dels exemples d’habitatges colaboratius que combinen espais privats amb zones d’ús compartit, és a dir “cohousing”, és a Santa Oliva, a El Vendrell, a la província de Tarragona. Aquesta cooperativa d’habitatges amb dret a ús que s’anomena La Muralleta és de les més avançades que existeixen a Catalunya i ha estat ideada pels seus futurs habitants pel que fa a funcionament, distribució, eficiència energètica o barreres arquitectòniques.

I és que, en el fons i des de fa ja un temps, algunes persones grans reivindiquen el dret a decidir com volen viure la darrera etapa de la seva vida. Aquesta és una postura que recull, encara amb més força i empenta, el col·lectiu de persones que els segueix generacionalment i que, tot i que encara els resten uns anys per arribar a aquesta situació, comencen a rumiar-hi; buscant, a més d’un model, una substancial millor qualitat de vida. I sobretot i com a deferència a aquests militants més joves, els veterans ja han advertit que, si per alguna circumstancia, algú es veu obligat a abandonar el projecte, pot vendre el pis o bé deixar-lo en herència; ara bé, mai podrà especular amb ell. 

Entrevista al Diari de Sabadell

Avui, dia 26 de febrer de 2015, apareix a la contraportada del Diari de Sabadell, una entrevista que m’ha fet la Yolanda Rico, periodista i companya de carrera que treballa per aquest veterà mitjà de comunicació que es publica a la meva ciutat natal.
Al document parlem de les aventures d’una periodista que també exerceix com a escoltadora, mentre emulem – encara que sigui des de la distància – aquelles converses als passadissos o al cafè de la facultat, quan encara no sabíem ni què seriem ni en què treballaríem “de grans”.

Agraeixo a la Yolanda que pensés que el meu treball de recerca mereixia una aparició al periòdic vallesà i que, a més, em brindés l’oportunitat de dur a terme una conversa tant propera i en un ambient tan distès – dels que es generen entre persones que fa molt de temps que no es veuen, però que conserven un no se què que els vincula -, i que em permetés esplaiar-me, tot relatant-li aquesta tasca tant interessant i satisfactòria que ja fa uns anys que duc a terme. 

Una família que es desintegra…

A l’obra teatral “Un dinar de festa major”, de Jordi Casanovas, una família es comença a descompondre tot coincidint amb la degeneració de la capacitat mental del patriarca de la família a causa de l’Alzheimer. 
Brillant i mordaç, l’autor té l’habilitat d’anar desencadenant les situacions a mida que es fa evident que, gran part de l’equilibri familiar, es sostenia en bona mesura en la figura del pare i en tot allò que reflectien les aparences.
Si es grata una mica…es comença a notar que ni el pare fa broma quan diu que no recorda les coses ni res és el que sembla.