Para toda la vida

Rosa Montero, a la seva columna “Maneras de Vivir”, que publica al magazine dominical El País Semanal, va escriure recentment un text titulat “La mejor manera de ser eterno” i feia referència a l’e.mail d’un lector que li deia “Tengo noventa años y acabo de leer “La ridícula idea de no volver a verte” (un llibre de l’autora), uno de esos libros que al terminar uno se siente que es una persona diferente, que le ha pasado algo importante y que es para toda la vida”. L’escriptora comenta al respecte: “No me sorprende que, a los noventa años, sea tan moderno en su lenguaje, tan rápido en su expresión. O bueno, sí, quizá me sorprenda un poco, porque todos arrastramos tremendos prejuicios ante la gente mayor”, i afegeix “mis primeros libros están llenos de sesentones marchitos y a punto de palmarla, pero ahora que ya he cruzado el cabo de los sesenta me siento estrepitosamente joven todavía. Ya lo decía Oscar Wilde: “Lo peor de cumplir años no es envejecer, sino que no se envejece”. O sea: uno no envejece nunca por dentro, uno se sigue viendo igual de confuso y trémulo y vital que a los catorce, mientras se va alejando cada vez más de la realidad de su propio cuerpo” i, per tant, conclou “total, que, como yo sigo sintiéndome igual a los sesenta, comprendo muy bien que a los noventa pueda pasar lo mismo. Pero lo más genial de la frase es esa alegría de vivir, esa capacidad para “cambiar”, ese entusiasmo con el que se proyecta “para el resto de su vida” como si fuera un futuro inacabable. Dan ganas de aplaudir.” I encara rubrica tot plegat dient “la verdadera inmortalidad es la del aquí y ahora, la de la plenitud anímica y la fuerza vital, la de la capacidad de habitar el presente como un amplio horizonte interminable.”


Projecte MMIMM. Un primer rodatge

Divendres de la setmana passada vam rodar la primera part del documental sobre la Montserrat.

D’entrada vam tenir molta sort perquè no ens va ploure i vam poder sortir amb tots els estris al carrer. El treball, que va durar una bona part del matí i el migdia, va transcorrer molt natural. El gran esforç dels dos tècnics – en Mingo i l’Ivan – perquè tot estigues a punt, i un guió de base, que haviem escrit a partir de totes les nostres converses sobre la manera en com voliem enfocar el tema ens feia estar tranquils. No obstant, res d’això hagués calgut perquè tot va anar rodat i, a més, va ser molt emotiu i interessant. Tots hi estavem implicats al 100% i això es palpava a l’ambient.

Ens haviem proposat, entre molts d’altres aspectes, dignificar a la Montserrat, com a membre actiu que és de la comunitat de la gent gran, i crec que no només ho vam aconseguir si no que, a més, ens va deixar ben clar, amb cada gest, amb cada comentari, amb cada imatge, que, tot i ser gran, és algú que pot aportar molt i a molts nivells.

La Montserrat i tot el grup – en els pocs moments que ens va deixar donar-li un cop de mà perquè era ella la reina senyora de l’espai i de la situació – vam poder fer una aproximació a qui és, tot preparant una recepta de cuina i, porteriorment saborejant-la (Ummm!: boníssima). La barreja va ser tan interessant que de vegades parlàvem dels ingredients d’una vida digna i d’altres vegades comentavem les olors de Barcelona en contraposició a les del seu Pallars.

El mèrit de tot plegat és de la Montserrat, per suposat, però també de la seva filla, la Montserrat, la Marta, en Mingo i l’Ivan. Gràcies per creure en el projecte, per posar-hi el cor i per deixar-hi la pell per tal d’aconseguir una feina ben feta.

El pròxim rodatge serà el dia 12 de juny i comptarem la implicació de l’Escola d’Educació Especial Xaloc de Sabadell, a qui agraeixo la il.lusió per treballar el tema tot i ser a final de curs.





Tricotin Tricotan

El projecte Tricotin Tricotan “Joquines teixides per gent gran” és una iniciativa social sense ànim de lucre que s’ha posat en marxa a l’àrea de Barcelona i rodalies. Consisteix en ensenyar a persones grans a teixir unes joguines de ganxet que tenen com a destí final nens i nenes en risc d’exclusió social o bé que es troben hospitalitzats.
Els seus ideòlegs s’ofereixen a fer tallers de ganxet als mateixos casals de gent gran i residències, per tal de donar a conèixer les eines bàsiques per teixir ganxet en volum, de manera que les persones grans puguin elaborar joguines que, posteriorment, es lliuraran a nens i nenes, aconseguint una trobada intergeneracional en tota regla. De fet, el projecte proposa, en essència, un intercanvi entre uns avis i àvies que tenen molt per a oferir, i uns nens i nenes agraïts davant de qualsevol mostra d’atenció i afecte.
Tricotin Tricotan reivindica, entre molts d’altres aspectes: el paper de la gent gran dins la societat; la importància de les joguines/coses fetes a mà, i la situació de vulnerabilitat en la que viuen nombroses criatures.

El Tívoli Palace

Tívoli Palace és la denominació col·loquial que li han donat un grup de persones a una iniciativa que estan tirant endavant i que, com aquell que no vol, els ha portat a un context de satisfacció mútua. 
La iniciativa es porta a terme al local social del Casal de la Gent Gran Tívoli de El Vendrell i aplega a, d’una banda, a un grup d’artistes amb una àmplia experiència professional i, d’una altra banda, a unes persones desitjoses d’introduir una mica de “vidilla” a les seves trobades periòdiques. 
I es van trobar. En un moment donat van confluir i el resultat és estimulant per a ambdues parts. Alguns dels artistes confessen que tornen a sentir ganes d’actuar i ballar, d’altres diuen que estan contents perquè “és molt difícil trobar a algú que t’obri les portes i et digui: fes el que vulguis”, – amb la dosi de benestar que això suposa a tots nivells –, i els espectadors diuen que estan tant agraïts i contaminats d’aquest esperit que han començat a reclamar activitats més enllà de les actuacions mensuals, mostrant predisposició a formar part activa dels espectacles. Aquells que els coneixen expliquen que uns i altres senten bullir la sang: noten un cert tremolor en la veu d’uns artistes que se senten pletòrics, i escolten els comentaris d’uns fills que veuen com els seus pares ja no s’entretenen a fer la sobretaula perquè frisen per marxar al casal. 
La ideòloga de tot plegat comenta que“ara ja sé per què vaig venir a viure a El Vendrell: per repartir amor i felicitat sobre els escenaris”, i anima als avis i àvies a que no es quedin a casa: “això és millor que anar al psicòleg. Si us trobeu sols i tristos, veniu aquí, perquè us hi trobareu amb amics i amb un món de somnis”.
Una vegada més la satisfacció mútua està desembocant en un espai de creació, gaudiment, estímuls, il·lusió,… i, en definitiva, en una inversió en qualitat de vida, tant per a uns com pels altres.  


Quan l’oci i l’aprenentatge conflueixen… 
Magnífica vetllada la que ens van fer passar el passat dimecres els organitzadors del Fòrum Solidari que va tenir lloc a la sala d’actes de la Creu Roja de Vilafranca del Penedès en col·laboració amb Llambrusca. Alzheimer Penedès. La xerrada de la presidenta d’aquesta darrera entitat, Àngels Cererols, va ser molt interessant i enriquidora per a mi, tant per la meva faceta personal com per la meva tasca com a escoltadora d’avis, i la visualització del film que, en el seu dia, m’havia perdut al cinema “Arrugas” em va semblar exactament el que esperava: una petita obra d’art, sobretot per la seva sensibilitat.

El llegat
Nombroses persones que arriben a grans amb lucidesa expressen un ferm desig per deixar un llegat a la família i, de pas, a la societat en general. Moltes vegades és una iniciativa que no té res a veure amb la vanitat si no que més aviat enllaça amb un intent per transmetre, d’una banda, unes arrels i, d’una altra banda, una experiència vital que només es pot obtenir amb el pas del temps. Personalment, estic convençuda de que és possible aprendre molt d’aquesta necessitat latent dels nostres avis i àvies i, és per això, que considero que el fet de que deixin al meu abast les seves històries anònimes és un tresor que, sobretot, m’ha d’ajudar a prendre perspectiva i a comprendre. Les similituds i coincidències entre històries d’origen molt diferent em fan pensar també que tot plegat es redueix a unes poques premisses i a una sèrie d’il·lusions.

Una Victòria Cardona propera i càlida

Ahir vaig tenir l’oportunitat de conèixer en persona a la Victòria Cardona. Fins ara l’havia vist a la televisió, l’havia sentit a la ràdio o bé havia llegit algun dels seus articles però, sobretot, sabia de la seva concepció de les coses a través dels extractes de la seva bibliografia que em va enviant puntualment una amiga que és una gran seguidora seva. 
Ja sabeu com són aquestes coses de les persones mediàtiques: de vegades no són el que t’havies imaginat. No és el cas però, de la Victòria. És senzilla, és propera, és càlida, és tal qual es deixa entreveure als mitjans i als seus llibres i, a més, té un punt de familiaritat que és agradable perquè en cap moment és excessiu.   
La seva il·lusió pel que fa i la manera en com ho fa són dos dels factors claus per saber, només mirant-li els ulls, que gaudeix d’una qualitat de vida que va més enllà del seu físic i del seu sentit de l’humor. És una impressió que enllaça amb la seva capacitat de transformar la vellesa en una oportunitat vital. En definitiva, un clar i superlatiu exemple del que jo he anat descobrint al llarg dels darrers anys gràcies a una inquietud latent i al meu posterior treball de recerca. 
Aquest divendres vaig voler apropar-me al maridatge de paraules que va proposar la Biblioteca Ramon Bosch de Noya, de Sant Sadurní d’Anoia, amb la Victòria Cardona com a convidada, per tal de comentar-li que, mitjançant el personatge de la Tieta Montse, l’escoltadora, he descobert que hi ha un munt de néts i netes que no coneixen pràcticament als seus avis i àvies i que, arrel de les històries viscudes en primera persona que he compartit amb ells i elles, ara es comencen a plantejar si tindran una o més persones extraordinàries a casa i resulta que encara no se n’han assabentat.