Taller d’ametlles garapinyades: un rodatge molt dolç

El passat dissabte vam portar a terme el taller d’ametlles garapinyades que va impartir la protagonista del documental que en Mingo Girona, la Marta R. Peribáñez, l’Ivan Ferreres i jo mateixa estem rodant amb l’objectiu, entre d’altres, de difondre que la vellesa pot esdevenir una etapa de la vida en la qual es poden aprendre i, a l’hora, proporcionar un munt d’experiències, vivències i coneixements. 

Els que vam participar activament d’aquesta tercera trobada vam poder comprovar una vegada més com, algú com la Montserrat Jordana, és capaç de transmetre coneixements i vitalitat d’una manera senzilla, natural i agradable, i que la seva sola presència pot ser una excel·lent excusa perquè es trobin un grup de persones dispar i passin una molt bona estona. 

Des d’aquí m’agradaria agrair a les noies de La Galleteria de Tastery www.tastery.es la seva predisposició a acollir-nos, i a tots els assistents la seva presència.

Anuncis

Quan l’actitud venç els handicaps

El projecte de documental sobre la Montserrat és un procés en continua evolució que té com a un dels seus objectius principals desmuntar els tòpics lligats a la gent gran. La nostra protagonista té 93 anys però, com recalcaven els nois i noies que han participat en el rodatge d’avui, a l’Escola Xaloc de Sabadell, ni va en cadira de rodes – “ni tan sols va amb bastó!” -; ni va vestida amb colors foscos ni té el to de veu apagat que no permet entendre què diu. Sí que té uns handicaps lligats a l’edat i la salut, i que ha passat per mals tràngols a la vida, però la seva actitud l’apropa més als nois i noies amb els que ha compartit la tarda d’avui – i que nosaltres hem tingut el privilegi d’enregistrar – que amb moltes persones de la seva edat. 
L’experiència d’avui, en concret, ens ha permès interrelacionar a persones excepcionals, independentment de la seva edat. Els alumnes de l’Escola Xaloc han exercit d’escoltadors – aquell ofici que van aprendre mesos enrere de la mà del personatge de la Tieta Montse, l’escoltadora – amb una eficiència, elegància i complicitat, que ja voldríem molts de nosaltres, que ens dediquem a la comunicació de forma professional.
Per últim, l’activitat artística amb que ha culminat la trobada ha permès deixar entreveure, d’una banda, una visió fresca, alegre i natural d’una Montserrat jove – als escolars se’ls ha demanat que dibuixessin a la seva escoltada tal i com creien que era de petita, en funció de tota la informació recopilada durant la xerrada prèvia – i, d’una altra banda, una visió més conscienciada de com es veuen ells de grans – també se’ls ha demanat que es dibuixessin tal i como volen ser o es veuen de grans. Una gran part d’ells s’imaginen a ells mateixos amb un somriure d’orella a orella. 
Tan de bo que tots els que hem participat de l’experiència d’avui somriguem molt al llarg de la nostra vida.

La màgia de la sorpresa

L’Espai d’Escolta Activa que havíem preparat la Cinta, la Marisa i jo tenia com a objectiu que les persones que hi assistissin es poguessin comunicar des de l’espontaneïtat. Sabíem que es tractava d’una proposta arriscada, però creiem que des del respecte i l’absència de judici podríem arribar a trobar un espai d’intimitat comú on poder expressar-se des de l’interior a través de la paraula. 
I va ser possible…i, no només això, si no que, a més, es va poder anar més enllà, implicant en el nostre modest i petit projecte a una sèrie de persones que ens van transmetre el seu caliu i el seu agraïment per haver posat a la seva disposició un “recipient amorós” on poder abocar la seva emoció, sentiments i neguits…i tot en forma de paraula. 
Gràcies a tothom!

M’agradaria ser escoltador

Sobre el tema de l’escolta hi ha ben poca informació. De fet, és per això que vaig començar, ara farà tres anys, a intentar trobar la manera d’arribar-hi. Se sap de la figura de l’escoltador a Japó i també, tot i que amb menys incidència, a Nova York, però hi ha ben poca cosa escrita al respecte. La informació l’ha d’anar buscant un mateix i la formació se la de crear, també, un mateix. Crec que tot plegat té molt d’intuïtiu i de vocacional. Està clar que quan una persona està segura de que això és al que es vol dedicar, ha de fer una mena d’aprenentatge a la mesura de les seves capacitats i del seu ritme vital. I, és clar, prèviament a tot fer una mena de procés emocional, de manera que se sàpiga posar límits, evitant que ens afecti el mínim possible el que l’altra persona està, en certa forma, descarregant en nosaltres.

Un film entranyable per a un tema complexa

Veig la pel·lícula italiana “Vacaciones de ferragosto” (2008) i tinc la sensació de que estic davant d’una veritable obra d’art. I després me n’assabento de que el seu director i protagonista, Gianni Di Gregorio, no havia dirigit ni actuat mai; que està rodada a casa seva; que molts dels personatges que hi apareixen són veïns del seu barri – el Trastevere de la ciutat de Roma-; que les dones que hi apareixen tenen prop de 90 anys i continuen sent grans actrius,…Crec, en definitiva, que és un film entranyable que encomana felicitat i il·lusió, tot i que tracta un tema tan pelut com ara què en fan les famílies dels avis quan arriben les vacances.

Entrevista TV3

L’estada a TV3 ha estat un bona experiència degut, en bona part, a la tasca de l’Anna i la Txell, que han estat amb qui més estona he tractat jo mateixa, i també la família que m’ha acompanyat en aquesta petita aventura. I dic aventura perquè no és gens habitual que un mitjà de comunicació com la televisió faci una incursió a la teva vida per saber de tu i de les coses que fas. 

L’entrevista, a part de suposar una vivència, m’ha permès poder compartir amb moltes persones la meva tasca com a escoltadora, i espero que això la doni a conèixer una mica més entre aquelles persones que poden ser susceptibles de d’haver de necessitar-la en un moment donat de la seva vida.  
Finalment, agrair a la família d’en Diego la seva confiança en mi. El seu suport a l’hora d’acompanyar-me en el procés ha fet possible que una persona, tan anònima però tan interessant, com és en Diego fos el protagonista absolut per un dia, tant a la residència la Casa dels Avis de Sant Sadurní d’Anoia, on viu, com a les pantalles de tots els ciutadans que en aquell moment estaven veient la televisió. 
Us passo l’enllaç a l’entrevista per si us ve de gust donar-hi una ullada:

Escoltadors professionals

El matemàtic i pensador britànic del s.XX, Bertrand Russell, guanyador del Premi Nobel, va deixar escrit que el s.XXI existirien els escoltadors professionals. I concretava que a tots els barris, cada quatre o cinc cases, hi hauria un cartell a la façana on els ciutadans podrien llegir: “Escoltador professional”.