SECCIÓ D’OPINIÓ DE LA FURA: SETEMBRE

Aquest mes de setembre, a la col•laboració “Aventures d’una escoltadora”, reflexiono en relació a la necessitat creixent que sento de tornar a l’essència o, el que és el mateix, al començament de tot plegat.

Enllaç La Fura:

https://lafurapenedes.cat/roda-el-mon-i-torna-al-born/

Text:

Roda el món i torna al Born

Mira que he escoltat vegades aquesta dita d’ençà que era ben petita! Sobretot l’havia sentit a dir als veterans que m’envoltaven durant els meus primers anys de vida: als meus familiars, però també als seus amics i coneguts. I, és clar, sempre pensava allò de…coses dels vells…

I tot i que jo no sóc tan vella com eren aquelles persones que llavors integraven el meu univers infantil, en aquest moment de la meva vida aquest refrany popular truca insistentment a la porta per tal de formar part de la meva existència quotidiana. I encara no sé per què ni de quina manera, però començo a percebre el significat que aquesta inquietud té a cada passa que dono. I, a diferència del que hagués imaginat, m’agrada la idea. Deu ser perquè es fa patent la certesa que és el que toca en aquest moment del trajecte.

I, a més, crec que no es tracta de si has rodat molt o poc, de si has viscut més o menys anys, de si hi ha hagut experiències més o menys intenses…m’inclino a pensar que més aviat té a veure amb quin impacte ha tingut allò què t’ha passat i com ha ocorregut. I, per suposat, com t’ha influït i quin aprenentatge t’ha deixat el teu anar caminant.

Ara tinc ganes de tornar al Born. Potser per reflexionar; potser per llepar-me les ferides; potser per fixar la mirada en mi mateixa…en el que necessito…i també en el que desitjo; potser per adonar-me del què és important i del què no; potser per gaudir de tot allò après fins al moment; potser per restablir les prioritats en la meva escala de valors; potser per fixar-me en les coses aparentment banals…o potser simplement perquè em ve de gust tornar a l’essència o, el que és el mateix, al començament de tot plegat.

Anuncis

Arrenca el curs de lectures En Veu Alta EVA 354

Aquest curs m’estreno com a coordinadora del projecte de lectures en veu alta EVA 354. Es tracta d’un voluntariat lector que consisteix en anar a llegir a residències, casals d’avis, domicilis particulars o allà on se’n fa demanda per tal d’apropar la literatura i els continguts dels llibres a totes aquelles persones qui, per les raons que siguin, tenen dificultats per fer-ho per elles mateixes.

Llegir en veu alta és un exercici molt gratificant a nivell cognitiu i emocional, tant pel que llegeix com pel que escolta, i per fer-ho només cal que se’n tinguin ganes. El plaer que desencadena aquest exercici i la companyonia que se’n deriva acostuma a crear l’ambient adequat per generar debats i també per aproximar-se a noves realitats. I si bé la lletra llegida és una eina fantàstica, als usuaris també els hi va molt bé que els hi llegeixin diverses persones, per tal d’escoltar tessitures, entonacions i ritmes de veu diferents.

SECCIÓ D’OPINIÓ DE LA FURA: JULIOL

Aquest mes de juliol, a la col•laboració “Aventures d’una escoltadora”, reflexiono en relació a la conveniència de propiciar, establir data i dur a terme les converses pendents i llargament aplaçades.

Enllaç La Fura:

https://lafurapenedes.cat/converses-pendents/

Text:

Converses pendents

Va ser quan vaig començar a fer d’escoltadora que vaig sentir a parlar amb insistència de la conveniència de propiciar, establir data i dur a terme les converses pendents i llargament aplaçades. Se m’explicava que no calia que fos ni avui ni demà, però sí que era important tenir-les en ment i més aviat que tard mantenir-les. Tant si són amb aquell amic o amiga amb qui un dia vam connectar, amb aquella parella amb la qual vam compartir vivències, o amb aquell familiar amb qui ens uneix la sang, acaben sent una necessitat si és que es vol evolucionar. I és que amb el temps acabes entenent que és més satisfactori enfrontar un repte d’aquesta naturalesa que no pas defugir-lo.

Així doncs, des que en sóc conscient he tingut clar que les converses pendents són un pes innecessari i feixuc i que, per poc que es pugui, no cal dur-lo a l’esquena. Però, és clar, una cosa és saber-ho i una altra de ben diferent és fer-se el ferm propòsit de tenir-les. Personalment, m’ha empès a fer-ho comprendre que si les esquivem durant massa temps és possible que no acabem tenint l’oportunitat de dur-les a terme.

Intuïtivament vaig començar per fer net en l’àmbit de l’amistat. En aquest cas no només hi ha hagut alliberament a nivell físic i emocional, sinó que a més s’ha restablert un fil invisible que s’havia perdut en el temps i que ara està tornant a generar moltes i benvingudes satisfaccions. A continuació i una mica forçada per les circumstàncies vaig començar a asseure’m amb membres de la meva família. En aquest cas, al bullit de sentiments s’hi ha afegit una sensació de pau infinita i se n’ha derivat un aprenentatge molt valuós. Finalment, la xerrada amb aquella persona amb qui has compartit intimitat, complicitat i convivència – potser l’encontre més incert de tots – ha aportat calidesa, claredat i empatia.

En aquests moments noto que el procés emprès ja fa un temps ha arribat a la seva culminació. Em resta la incidència de tot plegat en el meu dia a dia: en la meva actitud, en la perspectiva de les coses, en el meu estat d’ànim, en les decisions que prenc,…tot sentint un profund agraïment a tots i totes per haver accedit a retrobar-nos…a crear uns espais inèdits des dels quals coincidir de nou o bé establir vincles diferents.

 

L’art de treballar en equip i per projectes

Avui he tingut l’oportunitat d’explicar als alumnes de tres cursos de cinquè de primària de l’Escola Cristòfor Mestre, de Vilafranca del Penedès (Barcelona), en què consisteix el treball en equip o per projectes, des de la meva experiència com a professional que exerceix des d’aquest vessant. La sessió ha estat interactiva i, per tant, a partir dels estímuls preparats per a l’ocasió, tants uns com els altres hem anat desgranant els aspectes i valors que contribueixen a l’efectivitat d’aquesta pràctica laboral.

La base de treball ha estat material visual i audiovisual que ens han anat permetent entendre la importància de l’actitud, l’organització, la flexibilitat, l’empatia, el talent, la multidisciplinarietat, l’absència de prejudicis, la curiositat i la creativitat en aquests tipus de vincles professionals. Així mateix, ens ha ajudat a visualitzar la singularitat dels objectius que s’aconsegueixen amb aquesta forma de treballar i com, paral·lelament, repercuteix en la persona a tots nivells.

SECCIÓ D’OPINIÓ DE LA FURA: JUNY

Aquest mes de juny, a la col•laboració “Aventures d’una escoltadora”, reflexiono en relació a com n’és d’important compartir amb les comunitats de les quals es forma part. Tant si és amb la família com si és amb els companys, amb les diferents colles d’amics, amb els veïns més immediats, amb els coneguts, amb els molts individus diferents amb els quals es tracta si és que es treballa en contacte amb les persones, amb els empleats dels establiments que ens proveeixen,…Sigui amb qui sigui que ens estiguem relacionant…ens vinculem en més o menys mesura i…d’una manera o altra acabem compartint.

Enllaç La Fura:

https://lafurapenedes.cat/el-plaer-de-compartir-en-comunitat/

Text:

El plaer de compartir en comunitat

Què n’és d’important compartir amb les comunitats de les quals formes part! Tant si és amb la família com si és amb els companys, amb les diferents colles d’amics, amb els veïns més immediats, amb els coneguts, amb els molts individus diferents amb els quals es tracta si és que es treballa en contacte amb les persones, amb els empleats dels establiments que ens proveeixen,…Sigui amb qui sigui ens estem relacionant…ens vinculem en més o menys mesura i…d’una manera o altra s’acaba compartint.

Potser hi ha ben poques coses més engrescadores que saber que en alguns d’aquests col·lectius als quals pertanys et pots deixar anar i expressar-te amb confiança. Sens dubte, la seva escolta – sempre i quan sigui respectuosa – i la seva empatia et retornaran en forma de lucidesa i benestar.

Al llarg de la trajectòria del meu treball de recerca com a escoltadora i, per tant, com a professional de la comunicació interessada en difondre els beneficis de la creació d’espais d’escolta activa he anat descobrint com en poden arribar a ser de variats els escenaris on es donen i les persones que hi coincideixen. Al cap i a la fi, allò important és que una sèrie de sintonies coincideixin en l’espai i en el temps. I és llavors quan aflora el plaer de compartir!

Personalment, per caràcter i per bagatge vital, he anat perdent la recança a integrar-me en comunitats que em sedueixen, independentment de si són d’una tendència o d’una altra; si són més o menys multitudinàries; si són més o menys actives;…els cas és que, tant si les ideo jo com si ja estan establertes i m’hi adhereixo he comprovat que m’aporten qualitat de vida. Fins ara, han estat font de molts més estímuls que no pas de decepcions i, per tant, en sóc una fan.

Tot participant en l’organització del projecte EVA354

Molt contenta d’haver pogut participar en l’organització de la quinzena edició del festival de narració i tradició oral “En veu Alta (EVA)”, concretament en el seu projecte EVA354: un servei de voluntariat lector que té recorregut des de 2014 i que es coordina i actua en diferents àmbits locals i socials del Penedès.

SECCIÓ D’OPINIÓ DE LA FURA: MAIG

Aquest mes de maig, a la col•laboració “Aventures d’una escoltadora”, reflexiono en relació a que des que em plantejo com vull que sigui el meu envelliment – o sigui cada dia de la meva vida a partir de la jornada següent – tinc més clar que si em ve de gust fer o sentir alguna cosa, m’hi he de posar bé i l’he de possibilitar perquè, si és el cas de penedir-me, que sigui d’haver-me arriscat i que hagi estat el que hagi estat. I ja posats, he entès que cal emprendre aquests petits o grans reptes des del cor, la panxa o la intuïció perquè la raó…acostuma a enganyar-nos.

Enllaç La Fura:

https://lafurapenedes.cat/amb-que-em-quedo-i-que-descarto/

Text:

Amb què em quedo i què descarto

Una de les coses que més sento a dir des que treballo amb gent gran és que si em ve gust fer alguna cosa, la faci. Si després me n’hagués de penedir, que sigui perquè ho he fet i no perquè no ho he fet. I és més…arribat el moment…quan se’m presenti l’oportunitat – se m’acostuma a aconsellar – que decideixi com i de quina manera portar-ho a terme tot seguint el que dicti el cor, la panxa o la intuïció. Em comenten que no faci cas de la raó perquè – argumenten –  t’acostumarà a enganyar.

I em sembla que de tant sentir-ho a dir n’he anat aprenent. I com que ho faig sempre que en tinc l’ocasió he pogut anar observant com succeïen coses i com se’n derivaven experiències. Ara que ja hi estic entrenada tinc la sensació que he connectat amb una mena de sisè sentit que veu els camins que he de recórrer allà on els meus ulls no hi acaben de distingir res definit. És una dinàmica que a cop de repetir-se em dóna seguretat i, per tant, em proporciona tranquil·litat.

Sigui el que sigui el que se’n derivi d’una acció duta a terme des de l’instint, ara ja sé que és el que ha de ser. I sento que a mesura que el temps va passant i que alguns fets i algunes de les persones que m’han acompanyat en diferents etapes de la vida van quedant enrere, aquesta és una percepció que és va fent més i més present en el meu dia a dia.

 

Si aparentment allò que se’n deriva de la decisió presa comença amb el peu esquerra no em preocupo gens. Resto a l’espera. I si d’alguna manera es fa manifest el batec del cor, el run run de la panxa o l’esclat de la intuïció…sé que tot anirà bé. Potser hi ajuda en gran mesura, com deia aquell, saber que sempre em tinc a mi mateixa i, per extensió, a totes les persones a les que estimo i m’estimen.