El llegat d’en Diego

En Diego és mort però, afortunadament, no ha tingut un final marcat pel patiment. Els seus darrers anys de vida ha pogut rebre una sèrie d’estímuls que han fet possible que conservés la il·lusió per seguir endavant. I la seva família l’ha acompanyat, i molt, en aquest viatge.
Ell i els seus tres fills van confiar en mi per fer un dels meus primers llegats familiars. De fet, va ser el primer d’arribar a ser culminat. D’això en fa un parell d’anys. I els estic molt i molt agraïda per la seva confiança i per creure que en allò que els proposava una escoltadora.
En Diego Martínez Méndez era una persona sensible i curiosa que va néixer en un context històric nefast – la Guerra Civil Espanyola – i en un entorn en el qual la gran majoria de la població vivia en la misèria. En les seves circumstàncies, només la picardia, la capacitat d’esforç i l’esperit de lluita podien reservar-li un camí vers la subsistència. Però és que, a més, es distingia per ser llest i bona persona. 
Estimava la seva dona i els seus fills, i sempre va voler el millor per a ells. I ho fes millor o pitjor, el cas és que els seus fills sempre han estat al seu costat, des de l’estimació i també des d’un profund respecte pel tarannà d’aquell pare inusual que, entre d’altres coses, ha estat reconegut per ser enginyós, poeta i comunicador.
El vincle que s’estableix entre un escoltat i un escoltador és molt especial. Es crea en una mena d’univers paral·lel, en el qual tot flueix. És còmode i satisfactori perquè les persones ens tornem persones, més enllà de les conviccions i les obligacions socials. I, per tant, esdevé un espai d’aprenentatge vital mutu.
Ahir, als tres fills d’en Diego: en Manel, la Fina i l’Eli, els hi vaig desitjar que la força del seu pare els acompanyi al llarg de la resta de la seva existència…
…i espero que a mi també.
¡Va por ti, Diego!