Una assistent ens interpreta el Listen

Les sessions d’escolta activa Listen acostumen a ser intenses, assossegadores i també divertides. A la llibertat d’expressar-se i de no ser jutjat i a la saviesa innata de cadascú, moltes vegades s’hi uneix la sorpresa que es pot arribar a causar un mateix.

I si bé és una pràctica que està dirigida als adults, és força freqüent que la criatura que tota persona du a dins aflori al llarg de la seva posada en escena, tot fent-nos saber que encara hi és i que, a més, està en actiu.
.
Aquest dissabte passat, les seves ideòlogues vam sentir la necessitat de saber què en pensàvem de l’activitat aquells assistents que s’havien animat a venir per primera vegada perquè, sovint, ens passa que notem que és una proposta d’experiència que no s’acaba de copsar o bé d’entendre.

I a mi, personalment, em va agradar molt el que una d’elles ens va dir: 

“Aquest és un espai on es fa allò que ja no es fa mai”

Anuncis

L’equip de Listen visita Ordal

El passat mes d’octubre, quan les ideòlogues del Listen vam reprendre les sessions d’escolta activa després de l’estiu, vam exposar el nostre desig de portar a terme l’experiència a entorns diferents i, per això, vam obrir la possibilitat de desplaçar-nos fora de Mas Granell. Animàvem a que si algú tenia algun tipus de proposta al respecte, no dubtés gens a plantejar-nos-la. I així va ser com la Rosa Mª ens va contactar.
El grup de ioga d’Ordal ens va convidar a fer una sessió de Listen al local on habitualment es reuneixen. La proposta ens va fer molta il·lusió i avui, quan hi hem anat, hem tingut la gran sort de gaudir d’una experiència fabulosa.
Ens han proporcionat un espai immillorable i han mostrat una predisposició i una calidesa sorprenents, de manera que hem pogut compartit inquietuds, anhels, propòsits i molt bon rotllo. 

Entre l’enveja i l’admiració, em quedo amb l’admiració

Una faula d’Hisop diu així:
La serp i la cuca de llum
Una vegada una serp va començar a perseguir a una cuca de llum. En adonar-se’n, la cuca de llum va intentar fugir tan ràpid com va poder, mirant de controlar la por ferotge que sentia vers la depredadora, però la serp va deixar clar des de molt aviat que no pensava desistir en el seu intent per atrapar-la.
La cuca de llum va aconseguir esquivar el rèptil durant tot un dia, al llarg de dos dies, i fins i tot un tercer dia, però com que el depredador no desistia en el seva dèria i les forces li flaquejaven, la cuca de llum va aturar el seu desesperat vol i li va comentar:
– Et puc fer tres preguntes?
No acostumo a concedir desitjos a ningú, però com que et devoraré, em pots preguntar – va respondre la serp.
– Doncs digues-me: pertanyo a la teva cadena alimentària?
– No! – va contestar la serp.
– T’he fet algun mal?
– No! – va reiterar la serp.
– I, si és així, per què vols acabar amb mi?
– Per què no suporto veure’t brillar – va ser la darrera resposta del rèptil.
I avui, a l’espai d’escolta activa Listen, hem tingut l’oportunitat d’experimentar amb un altre final:
La serp i la cuca de llum
(…)
– Et puc fer tres preguntes?
– No acostumo a concedir desitjos a ningú, però en el teu cas faré una excepció: pregunta – va respondre la serp.
– Doncs digues-me: pertanyo a la teva cadena alimentària?
– No! – va contestar la serp.
– T’he fet algun mal?
– No! – va reiterar la serp.
– I, si és així, per què em persegueixes?
– Per què em fascina de tal manera la bellesa de la teva llum que no puc deixar d’admirar-la– va ser la darrera resposta del rèptil.

Què és i qui fa possible una sessió de “Listen: espai d’escolta activa”?

Concepte:
Partint de la base que la paraula és moltes vegades la connexió entre l’emoció i la raó, la iniciativa Listen proposa un espai comú de trobada on – durant aproximadament dues hores -, des de l’espontaneïtat i sense judicis, una persona pot expressar-se, junt amb d’altres, en llibertat i, si és el cas, descobrir-se més enllà del que merament es té consciència. 
Estructura:
A cada Listen es planteja un tema diferent des del qual partir per tal de dur a terme l’experiència. Tot i així, la seva estructura és similar per, més que res, mantenir una coherència, tant a l’hora de treballar com de dur-lo a terme. 
Recursos:
Essencialment, verbals, gestuals i digitals. Amb l’objectiu de dur a terme el treball es poden introduir texts, fotografies, dinàmiques o extractes de documents visuals, tot depenent de l’enfoc que les seves ideòlogues considerin oportú en cada cas. El que sí es repeteix a l’inici de cada trobada és una breu meditació per aquietar el cos i la ment. 
Experiències:
Nombroses i diferents: al cap i a la fi, una oportunitat d’escoltar l’altre i a un mateix. L’escolta en l’eix de les relacions. De fet, en essència, les persones assistents s’impliquen en el que se’ls proposa i aconsegueixen resultats sorprenents.
Equip de treball:
Marisa Barros
 
Estudis:
– Professora de Iogades de l’any 2004 Acreditació professional
– Meditació en la tradició del Ioga i Contemplació cristiana – Imparteix
Màster en Espiritualitat Transcultural.(2012-2014) 
Experiència professional:
·         Poeta: Finals anys 80, editen a Segòvia els primers poemaris. Segueixen diverses publicacions: “Poetes al mar obert”, 1991; “Taller de poesía” i “Poemci-ae-s”, i col·laboracions e intervencions radiofòniques i benèfiques. El 1999 “Tiempo de Aguas” consagra la seva vocació artística i literària. 
  • Col·laboradora de les taules de Diàleg Interreligiós de l’Unesco a Barcelona.
  • Membre del grup artístic “Arts i Espiritualitat” del Centre Von Bhaltasar.
  • Membre de la Comunitat Mundial para la Meditació Cristiana. The World Community for Christian Meditation”.  Aquesta comunitat espiritual continua el llegat del monjo benedictí John Main, ensenyant a meditar i prosseguint la seva obra, encaminada a restaurar la dimensió contemplativa de la vida.
Montse Bueno
Estudis:
– Postgrau “Locució Catalana als Mitjans Audiovisuals” pel Departament de Comunicació Audiovisual i Publicitat de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), octubre de 1994.
– Llicenciada en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), juny de 1993.
Recerca:
Des de març 2011: Treball de recerca “Estimulació intel·lectual i emocional a partir de la comunicació activa. La figura de l’escoltador”
Experiència professional: 

  • Periodista: periodista i comunicadora freelance per diversos mitjans de comunicació especialitzats a nivell estatal.  
  • Periodista i escoltadora: Llibre “Converses de rebotiga: pessics de vida”.  
  • Escoltadora: Aplicació pràctica del treball de recerca amb famílies particulars i tasques de difusió de les conclusions a nivell, tant social com acadèmic. Vessants: acompanyament intel·lectual; escolta activa; llegats familiars; tallers col·lectius,…Amb l’associació Llambrusca es participa al Programa Som i Sentim. Llegats Familiars, i es forma part del Taller de Comunicació 2014.

Cinta Barberà
Estudis:
– Graduada com a mestra d’educació primària. Promoció 1975.
– Mestra de català.
– Grau elemental d’anglès de l’EOI.
– Màster en Ecologia Emocional. Any 2013.
Experiència professional:
 
  • Mestra: 38 anys dedicada a l’ensenyament.
  • Escoltadora i entregada amb passió a la realització de xerrades a biblioteques, escoles i instituts, així com a la realització dels “Listen“.

La tendresa: fortalesa lluny de la fragilitat

A la darrera trobada de l’espai d’escolta activa Listen vam tenir l’oportunitat d’intercanviar punts de vista sobre la tendresa. Vam escoltar “Amor particular” de Lluis Llach i vam compartir la definició que en fa d’aquest sentiment el doctor en filosofia per la Universitat de Barcelona i doctor en teologia per la Facultat de Teologia de Catalunya, Francesc Torralba i Rosselló:
“La tendresa no és una cosa ni un objecte. Evoca un tipus de vincle. Entre el pare i el fill, entre dos vellets asseguts en un parc, qui sap si també entre un monitor i un intern a l’interior d’un hospital psiquiàtric. Molt ben representada en les escenes de la pintura i l’escultura, la tendresa constitueix un vincle molt fràgil, però també es converteix en un pessic al cor. És fonamental en les relacions humanes, encara que només ens n’adonem quan falta”.
Com sempre, sense por que tot allò verbalitzat i expressat transcendís més enllà de la sala on duem a terme les trobades i comprovant una vegada més allò que ningú jutja a ningú, vam arribar a conclusions inesperades, interessants i, sobretot, impregnades de tendresa. 

Enllaços: 

Ens sabem posar en el lloc de l’altre?

Al Listen d’ahir, diumenge, ens vam preguntar sobre l’empatia. A part d’intentar esbrinar si, efectivament, ens sabem o no posar en el lloc de l’altre, vam descobrir que són moltes i de molt diferent naturalesa les situacions en que aplicant l’empatia es pot gaudir d’un major benestar i d’una millor convivència. 

Us reprodueixo un conte (“El gran llibre de les emocions” de l’editorial Parramón) de l’escriptor rus Lev Nikolajevic Tolstoj que, de la mà de la meva companya – Cinta -, vam llegir a l’inici d’aquest espai d’escolta:

El gotim de raïm
A Rússia hi havia una família de pagesos que es guanyaven la vida conreant civada, ordi i hortalisses; a més, tenien una vinya, que els donava per al seu consum i fins i tot per fer-ne vi per la família i els veïns.
El pare era l’Ivan Pàvlovitx, barba i cabells grisencs, calmós en el caminar. La mare, de pell rosada, diligent i serena, es deia Lizaveta Prokofievna. Cinc fills envoltaven la taula: el Vladímir, amb 20 anys; l’Hipòlit en tenia en tenia 18; la Nastàssia, la gran de les noies, n’havia complert 14; després venia l’Aglaia, la més bellugadissa, amb 11 acabats de fer; i el caganiu de la colla, el Fiodor, amb 7 i mig.
Un dia de setembre, el pare havia sortit de bon matí a fer un cop d’ull als ceps.
A la vinya, hi va veure un gotim que semblava dir “cull-me”. I el va collir. Quan el va tenir als dits va pensar:
– La meva bona Lizaveta bé es mereix que li guardi aquest gotim de raïm.
En tornar a casa, li va deixar sobre la taula de la cuina sense dir-li’n res. I a la Lizaveta, quan estava a punt d’arrencar-ne el primer gra, se li va acudir:
– Al Vladimir, li agradarà de trobar aquest gotim quan torni al migdia, després d’haver treballat tot el matí al magatzem. Li posaré sobre el llit. A mi m’ha agradat de trobar-me’l a la cuina; ja se que me l’hi ha deixat l’Ivan.
Al Vladimir se li va fer un somriure d’orella a orella en veure el raïm sobre el coixí del llit. A punt de menjar-se’l, va reflexionar:
– Que n’és de bona la mare! Jo treballo de valent, però l’Hipòlit a més ha d’aguantar la mestressa reganyosa de la botiga. Li deixaré a ell. Si a mi m’ha plagut de trobar-me’l, a ell encara més.
Quan l’Hipòlit va trobar el gotim, va endevinar que era un regal del Vladimir. Se
l’hauria menjat, però va pensar:
– La Nastàssia em fa enfadar, és una burxeta; però crec que és perquè a casa de la modista s’ho passa fatal. Li farà gràcia de menjar-se un gotim tan enllaminador. Li deixaré a la seva habitació.
 A la Nastàssia, li van passar els mals humors quan va trobar el raïm. Va fer un
salt i una volta sencera sobre els peus, de contenta que va estar.
– Això és un detall de l’Hipòlit – es va dir -. La meva feina no és gaire divertida; però també em distrec amb els clients. En canvi l’Aglaia es passa tot el dia amb una “mestra avinagrada”. Li deixaré el gotim a la seva tauleta de nit.
L’Aglaia, en veure el gotim va exclamar:
– Ai, Aquesta Nastàssia! Però el donaré al Fiodor, que és el nostre benjamí. El Fiodor va arribar content; i, a punt d’arrencar-ne un gra, es va dir:
– El pare és qui es passa tot el dia treballant la terra. Ell si que es mereix un regal.
Li donaré el raïm quan entrarà a casa.
Així que l’Ivan Pàvlovitx va tenir a les mans aquell penjoll de raïm es va commoure; va aixecar el Fiódor en braços i li va fer un petonàs.
En començar el sopar el pare va fer un discurs molt curt però ple d’emoció:
– Lizaveta Prokofievna estimada, fills del meu cor, quina sort que tenim!: som
capaços de pensar què fa feliços als altres i fer-los-ho de debò.

Passions i missions a la vida

La trobada de Listen del passat dissabte va evidenciar les dificultats que existeixen a l’hora de saber identificar quines són les passions vitals. Es té una lleugera idea d’allò que agrada o bé il·lusiona, però es desconeix, en general, com això es tradueix en forma d’actitud davant l’existència. Senzillament, les persones no hem estat educades per enfocar les vivències del dia a dia vers aquest objectiu.

De fet, potser s’hauria de començar per saber quines són les qualitats de que es disposa i, a partir d’aquí, intuir què es pot oferir cadascú a sí mateix i, en conseqüència, què és capaç de compartir amb els altres. 
Per a tot plegat pot ser d’utilitat saber que la voluntat és una força motriu més poderosa que qualsevol de les inventades per l’ésser humà des de la tècnica o bé la ciència. 
L’escolta activa no deixa de ser un desencadenant perquè, cadascú al seu ritme i en el marc de la seva intimitat, pugui anar desgranant quins són els seus desitjos. En aquest cas pel que fa a les passions latents.