Teixint el nou curs a Sant Pere de Riudebitlles

Avui hem iniciat el curs al Taller d’Estimulació Cognitiva i Emocional de Sant Pere de Riudebitlles (Alt Penedès). Serà el meu quart any en aquest engrescador projecte que té per objectiu que les persones segueixin aprenent malgrat l’edat, les dificultats i els inconvenients que van fent acte de presència a mida que anem envellint a la nostra vida quotidiana.

Les seves facilitadores, la metgessa Àngels Cererols i jo mateixa, hem volgut compartir amb els usuaris tot allò que els hi tenim preparat, mentre que ells ens han anat llençant idees sobre què els hi faria il·lusió experimentar, tot contribuint a teixir un programa de sessions que té com a objecte contemplar tot allò que els hi vagi despertant la curiositat.

Com a anècdota, hem comptat amb la presència del documentalista Pep Puig, que recull imatges per a un documental que està preparant en relació a l’aprenentatge des de totes les condicions i a totes les edats.

Anuncis

Un final de curs festiu i culinari a Sant Pere de Riudebitlles

El final de curs d’aquest any al Taller d’Estimulació Cognitiva i Emocional de Sant Pere de Riudebitlles ha tingut com a leitmotiv la preparació i posada en escena d’una festa culinària. Durant tot el mes de juliol s’ha estat ideant i preparant el que ha estat el comiat de la Laia Casas, la professional que junt amb mi ha estat conduint les diferents sessions d’aquesta activitat destinada a integrar i dinamitzar un col.lectiu tan ric i amb un potencial tan gran com és el de les persones amb certa degeneració cognitiva i afectada per alguns dels inconvenients vinculats a aquesta fase de l’envelliment.

Un final de curs Timeline

La celebració de final de curs dels tallers d’estimulació cognitiva, emocional i socialització de Pacs i Vilafranca va consistir en dur a terme un mini campionat de Timeline. Aquest joc de taula resulta molt interessant perquè insta a utilitzar la memòria, els coneixements, la lògica i el sentit comú. Quan es juga en grup, a més, fomenta la col·laboració i la socialització. I quan passa que es té una mica de sort…ja és la bomba! Després de treballar…va haver-hi temps i espai per a berenar tot comentant la jugada i compartint els plans de cara a l’estiu.

“L’ENVELLIMENT ÉS COSA DE TOTS”. SISENA SESSIÓ DE TREBALL: “EL DRET A MORIR DIGNAMENT”

Per dur a terme aquesta sessió es compte amb la presència de dos convidats: Jaume Roig, metge especialitzat en cures pal·liatives i membre del Comitè d’Ètica Assistencial de l’Hospital Comarcal de l’Alt Penedès, i Jordi Manyà, que forma part del col·lectiu “Jubis” (un grup de mestres jubilats que es reuneix periòdicament per parlar i per dur a terme activitats) i que actua com a representant del grup de persones que tenen intenció de posar en marxa al Penedès una delegació de l’Associació pel Dret a Morir Dignament (DMD).

El primer en intervenir després de donar la benvinguda tant als assistents com als convidats és en Jordi Manyà, que explica el per què de la intenció de endegar un grup local de la l’Associació pel Dret a Morir Dignament. Planteja que es tracta d’una entitat que està treballant molt en relació a fer pressió a nivell legislatiu perquè es reconegui el dreta a l’autonomia i drets dels malalts. En particular, pel que fa a l’eutanàsia o el suïcidi assistit. Ha despertat l’interès dels promotors – a l’hora de la posada en marxa a la comarca del Penedès – els coneixements tècnics, però també el fet que aquesta associació compti amb experts i contactes, així com el fet del bagatge que arrossega a partir de la feina feta. La seva pressió, junt amb tots els moviments que s’estan generant en aquest sentit, han aconseguit que, per exemple, el Parlament de Catalunya es plantegi l’elaboració d’una llei en aquest línia que, malauradament, sembla que a Madrid ha quedat aturada degut a la interrupció de la legislatura. Paral·lelament a aquests plantejaments, els seus membres estan treballant en pro de la normalització de la mort en el si de la societat.

Àngels Cererols: La gent diu que el tema de la mort és potser el darrer tabú que queda a la societat?

Jordi Manyà: Efectivament, el tema ens queda lluny i la medecina l’ha tret de la quotidianitat. Els avanços mèdics n’han millorat les condicions i ha distanciat la mort en el temps. En aquests darrers anys, però, els professionals de la medecina també han evolucionat pel que fa al tractament de la mort.

Jaume Roig: Quan jo estudiava no es parlava de la mort, es parlava de curar. La medecina, efectivament, ha evolucionat molt en qüestió de benestar social i també ha aconseguit que visquem més anys. Hem d’acceptar, però, que això no significa que tot es pugui curar perquè, de vegades, es té la idea que no poder-ho fer és un fracàs, com a mínim a nivell social. Així doncs, la societat no accepta que més aviat o més tard ens hem de morir. I ho creuen així també, encara que sembli una paradoxa, moltes persones d’edat avançada.

Assistent: Personalment, considero que la teva visió de la mort és una o una altra depenent de en quina edat te la planteges. A partir dels 80, per exemple, els projectes de vida que fas tenen objectius a curt termini.

Jaume: És un fet que hi ha malalties que els metges actualment no curem. Ara bé, sí que es pot orientar pel que fa a models de com ens morim:

  • De cop (accident, per exemple): una petita part de la població.
  • En format muntanya o que arriba un moment en que comences a experimentar una disminució de la teva qualitat de vida en matèria de salut (malalties neurodegeneratives, per exemple): una porció àmplia de la població.
  • Malaltia incurable (càncer, per exemple): una porció àmplia de la població.

Socialment, tenim acceptada la idea que ens podem morir de càncer perquè la investigació ha aconseguit convertir-lo en crònic, però no en tots els casos.

Qui mor de vell? Ningú. Abans sí. Sense anar més lluny, el meu avi es va anar apagant…va deixar de menjar i de beure…i es va morir.

És important tenir en compte que existeixen una sèrie de malalties que sí que tenen cura, però que de mica en mica aniran minvant les nostres facultats.

Cal interioritzar que la vida té un límit i que, per tant, s’han de viure situacions de final de vida. Es tracta d’un procés que fa el pacient individualment i que també fa el seu entorn. És important que ens plantegem com acompanyem aquest procés. La medecina intenta donar respostes, però li costa. Caldria que hi hagués accés de veritat a les cures pal·liatives… que s’invertissin esforços en acompanyar aquest procés a nivell emocional paral·lelament al vessant eminentment mèdic…amb psicòlegs…S’estan produint i s’hauran d’anar produint canvis de model pel que fa a la medecina pal·liativa.

Àngels: Aquelles persones que no necessiten atencions mèdiques a tota hora, però que saben que s’estan morint…Poso l’exemple d’una malalta de càncer avançada que sabia que es moriria aviat i que va demanar a uns amics si era possible que pogués anar a morir a casa seva…perquè l’acompanyessin a fer el seu procés de mort. És un cas que es va donar quan jo era jove i en aquell moment els vaig felicitar i – curiosament – ells em van dir que no eren ells els que eren generosos amb la seva amiga sinó que es consideraven afortunats de poder acompanyar-la en aquells moments.

A l’hospital o a casa…amb els professionals de la medecina, amb la família o amb els amics…i…llocs per anar a morir?

Jaume: El lloc és indiferent. És l’entorn que t’acompanya el que és determinant. Hem desplaçat les morts – i també els naixements – a l’hospital o als sociosanitaris. Ja no es planteja ni fer la vetlla a casa, ja que la societat ens n’ha donat resposta a través dels tanatoris. I tant sigui a l’hospital o a casa és important poder morir bé. I que ho facis moltes vegades no depèn dels medicaments sinó que, insisteixo, depèn de l’entorn, dels processos de vida viscuts, del bagatge, dels vincles familiars i dels que estableixes amb els amics,…Però, què no en parlen les famílies d’aquestes coses?

Àngels: Veiem contínuament com a les criatures, per exemple, se les aparta de la mort. A unes cultures més que a d’altres…

Assistent: Bé, és que les criatures estan hiperprotegides en tot.

Assistent: I això, considero, és una gran equivocació. Les persones tenim necessitat de saber, de veure i de palpar. Efectivament, se n’hauria de parlar més a casa…de la mort…i amb els nens i nenes també.

Assistent: La mort és una realitat que s’amaga. I això fa que hagi acabat esdevenint un tabú. A casa, quan jo era petita i hi havia un moribund, sentíem la seva ranera…uns dies…mentre fèiem vida normal. No entràvem a l’habitació, però aquell procés era present. També vivíem el procés a través dels animals perquè a casa n’hi havien i, per tant, s’establia més contacte. La mort, junt amb d’altres aspectes fisiològics, estaven més presents. Avui dia tendim a salvar la vida com sigui. En el nostre cas, volíem que l’avi morís perquè crèiem que havia arribat el moment que així fos i la medecina es resistia a deixar-nos el poder de decisió.

Jaume: Doncs a l’Hospital de Vilafranca potser passa al revés…Per poc que es pugui intentem aplicar criteri als tractaments.

Assistent: Els que no deixen acabar de morir als que estimen potser és perquè tenen por ells – no el malalt – a morir. A la canalla se l’aparta…Potser no és higiènic…això ho entenc…però perquè se’ls hi amaga? La nostra experiència, en el meu cas els meus néts han conviscut amb els seus rebesavis i quan es van morir va ser natural…familiar…i no han quedat traumes al respecte. Quan ens anem fent grans tenim més por a la mort i, per tant, intentem fer perdurar la vida. Al cementiri? Déu nos en Guard!…Però si és un lloc de repòs i pau…Hauríem de parlar-ne més, hi estic d’acord. I quan una persona no té cura, no allargar el patiment. Jo, personalment, estic d’acord amb l’existència de l’eutanàsia.

Àngels: Deuen ser molts els motius pels quals les persones no parlem de la mort. Potser un d’ells és la sensació que és un fracàs. Ja sabem que ens morirem. Hi ha persones que ho tenen clar, però no és habitual…Com encaixa en aquest context el tema de l’eutanàsia?

Jordi: Una forma de promoure que la gent parli de la mort és que l’accepti i, fent-ho, es vagi normalitzant i, per tant, s’abordi com es vol morir.

Assistent: Una manera de perdre la por a la mort també podria passar per possibilitar que les persones tinguin l’opció de poder morir a casa.

Assistent: Es pot conviure amb la mort també a l’hospital…comptant amb l’ajut de les instal·lacions i equip de professionals de pal·liatius.

Assistent: El fet de fer-ho a casa facilita que la persona estigui present perquè, si no, passa de ser-hi a no ser-hi i no s’ha tingut l’oportunitat d’anar vivint el seu procés. Avui hi és i demà ja no hi és.

Assistent: Avui dia s’ha arribat a viure tan separat de la mort…I, de fet, s’ha fet evident que la persona està més ben cuidada a l’hospital.

Assistent: És més còmode i és que actualment tendim, en aquest aspecte i en molts d’altres, a la comoditat.

Assistent: Però jo sóc perfectament conscient que a casa no podria facilitar-li les cures ni els serveis necessaris a segon quin tipus de malalt…

Assistent: Una altra manera de perdre aquesta por a la mort podria passar per acompanyar a d’altres persones en el procés de mort. Conec el cas d’una persona que ho està intentant d’aquesta manera…

Assistents: Però, pal·liatius no et pot assistir a casa?

Jaume: Efectivament, avui dia existeixen equips tècnics i professionals preparats per facilitar una mort digna a casa, però que això sigui possible depèn de la complexitat de la malaltia, del malalt, de l’entorn,…hi ha molts factors que condicionen. L’equip humà treballa amb tots aquest inputs a l’hora de determinar si és possible fer l’acompanyament a domicili. De vegades, a casa no es pot garantir una atenció adequada. Tot i així, hi ha gent que mor a casa. I en són unes quantes i generalment tot va bé. És clar, però, que tot es pot millorar: des dels centres d’atenció primària fins als sociosanitaris.

De fet, què és millor: morir aquí o allà? No és un discurs que s’hagi de fer. Potser el que caldria és plantejar-se que amb els recursos dels quals es disposa: quina és la millor manera de morir?

Assistent: Suposo que depèn de cada cas…

Assistent: En el meu, que sóc donant d’òrgans, ja m’han advertit que una de les condicions és que em mori a un hospital.

Jordi (a en Jaume): Què és una bona mort?

Jaume: L’eutanàsia.

Jaume: Tot i així, tal i com jo ho veig, la mort no depèn dels últims moments i prou. De vegades, tinc la sensació que amb l’exercici de la meva professió estic envaint la intimitat del pacient i la seva família. La meva impressió és que les persones amb una trajectòria vital determinada, que mostren solidesa i gaudeixen d’un entorn adequat tendeixen a morir amb placidesa, mentre que les tenen fronts per tancar o coses pendents de resoldre es moren malament.

I, en aquest sentit, influeixen:

  • Les creences, que poden ajudar o bé distorsionar, però que en tot cas condicionen. La meva experiència m’ha fet observar que el materialisme comporta fracàs, mentre que l’espiritualitat comporta serenitat.
  • L’entorn, ja que és molt diferent morir sol o acompanyat per algú que t’estima. Morir patint per algú altre o bé fer-ho sentint-se reconfortat. Són circumstàncies que de vegades es poden triar i que de vegades no.
  • Què deixes en aquest món? Si l’individu creu que com a persona ha estat plena dibuixa una estela determinada. Considera que ha fet un pas per la vida correcte i que algú, d’una manera o d’altra, se n’aprofitarà. Qui no ha fet res té la incertesa de què en quedarà del seu pas per la vida.

És important incidir, doncs, en com visc el procés de mort: com estic?, de qui m’acompanyo?, com el visc?,…I per fer això cal tenir en compte com ha estat tot el procés de vida fins arribar a aquest moment.

Àngels: Així doncs, una bona vida porta a una bona mort…

Assistent: Des d’aquesta perspectiva, la mort és el punt i final d’un trajecte. I, en aquest sentit, potser cal reflexionar en relació a què ha estat la meva vida, a com està sent la meva vida i com vull que sigui la resta fins a aquest últim pas, que és la mort. També ens podríem preguntar què estem disposats a fer per viure una mica més. Crec que, efectivament, són aspectes que ens ajuden a viure la mort d’una determinada manera. Així doncs, arriben a la qüestió de què no estem disposats a fer i, per tant, com enfrontem el trajecte. Qui vull que siguin els protagonistes de la meva mort? Perquè si els elements que envolten la mort la condicionen…els desitjos personals s’haurien d’encabir dins de les possibilitats que ofereixi l’entorn…Ara bé, ha quedat ben clar que la mort digne arriba després d’una vida digna…i complerta.

Jordi: Per determinar què estic disposat a acceptar per allargar el temps de vida existeix el document de voluntats anticipades.

A continuació, es posen sobre la taula diferents títols de llibres i films que aborden el tema del procés de mort. Se’n fa referència i, en alguns casos, se’n llegeixen fragments.

Assistent: En definitiva, és quan aprens a viure que aprens a morir i, al revés.

Àngels: No ho sé, el contacte amb la mort de l’altre no sé si t’ajuda a portar millor la teva perquè, al cap i a la fi, el que es mor és l’altre. És diferent quan ens enfrontem directament a la nostra pròpia mort i ens la plantegem.

Jaume: Jo que tracto amb persones terminals…si ets capaç d’escoltar-les, t’enriqueixes molt. El fet d’estar en aquest punt de la seva vida fa que moltes d’elles es tornin despreses i es deixin anar…i que et parlin…i vas tirant del fil…Algú que arriba al final de la seva vida…que sap que s’ha de morir…s’obre molt…

Àngels: Fins a quin punt…quin marge de maniobra té la persona per decidir com vol morir? En última instància qui decideix: el malalt, els familiars o els metges?

Jaume: No és fàcil respondre…Les persones que tenen fet el testament vital casi que no el necessiten a l’hora de morir. Si som capaços d’haver-ne parlat amb la família, si en aquesta família hi ha estimació, si ja s’han dit tot el que s’havien de dir, si ja han fet tot allò que creien que havíem de fer, si han tancat les coses,…El document ajuda…sobretot agafa validesa quan el malalt no por respondre per si mateix, però si té el cap clar…se li pregunta que què vol fer…Ningú no m’ha dit mai que el deixi tranquil quan arriba aquest moment. Hi ha pànic a adormir-se…hi ha serenitat per demanar de no patir…Les persones saben quan toca dir allò de: fins aquí he arribat!

De vegades, durant una convalescència que, a priori, porta a recuperar-se, es donen converses com aquesta:

Pacient: Jo em moriré!

Metge: Com ho farà?

Pacient: No puc fer res del que m’agrada i, per tant, em moriré.

Metge: No és tan fàcil.

Pacient: Sí que ho és!

I és que quan el cap desconnecta de manera conscient, el cos va darrera.

Jordi: El document de voluntats anticipades és el principal cavall de batalla de l’associació de la qual ens agradaria que es muntés una delegació al Penedès. Ho és juntament amb la reivindicació del dret a l’eutanàsia. Diu l’entitat que, sigui quina sigui l’eina, és un regal que et fas a tu mateix, a la família i al personal mèdic. A nivell personal  perquè detalles les circumstàncies de la teva mort…puntualitzant que no estàs disposat a segons quines practiques per tal de viure una mica més. A nivell de la família perquè pugui decidir per tu en base al teu criteri i per evitar conflictes i baralles. És, al cap i a la fi, una manera que tot estigui clar. Així mateix, l’equip mèdic també té una guia. Tot plegat fa que la persona estigui tranquil·la en aquests darrer procés de la seva trajectòria vital i que sàpiga que no haurà d’estar pendent de protocols.

Assistent: M’han comentat que cal tenir en compte també que aquest document funciona a Catalunya d’una manera i a la resta d’Espanya d’una altra. És realment així?

Jaume: El document va néixer d’una llei de la Generalitat de Catalunya. I automàticament va ser remesa a Madrid. Com a ciutadà hi tens el dret i no cal ni tan sols que vagis a un notari per deixar-ne constància. Existeix un registre centralitzat de fàcil accés per a metges, tant és si qui el consulta o fa des del CAP o bé des de l’hospital…de fet, es pot fer des de qualsevol punt del sistema sanitari. Es va fer així perquè s’entén que no pots anar a tot arreu amb la teva història clínica.

Jordi: Els hospitals adscrits a l’església no sempre respecten i, per tant, apliquen aquestes últimes voluntats. Quan això passa, el malalt s’ha de traslladar.

Assistent: Efectivament, existeix el document a nivell estatal, però sí que és cert que cada autonomia en té una regulació pròpia. Està bé saber que una cosa és el que expressem en el document com a voluntat pròpia i una altra cosa és el marc legal. No podem deixar als nostres familiars, representants i professionals mèdics davant de segons quines situacions. Ara bé, es pot fer constar que, en cas que la llei canviï en el sentit de la nostra demanda, ens hi acolliríem. La redacció és bastant lliure, tot i que existeixen diferents models. Al cap i a la fi és un document que cada sol·licitant ha de redactar en primera persona.

Assistent: He sentit a dir que a nivell de Congrés dels Diputats s’està discutint una llei sobre l’eutanàsia. En quin punt està el tema?

Assistent: És a la taula.

Assistent: Hi comença a haver definició a partir de tots els posicionaments, però no s’ha arribat a concretar perquè s’han convocat les eleccions generals. De tota manera, anem cap aquí.

Assistent: Pel que fa al document d’últimes voluntats, comentar que s’ha de tenir en compte i complir. Si no es fa, s’està fora del marc legal.

Assistents: Ara bé, els metges han de voler fer-ho…o interpretar-lo adequadament…

Jordi: L’associació ens explica que aquests casos en que no es respecte o no s’interpreta correctament el document de voluntats anticipades es treballen per tal de pressionar als centres sanitaris o professionals sanitaris en el sentit que siguin conscients de la validesa del document.

Assistent: El document es pot tramitar a qualsevol centre da salut i automàticament va a parar al registre central. És molt simple, tant de redactar com de cursar. I, a més, es pot revocar en qualsevol moment. També es pot rectificar…tant per restringir-lo com per ampliar-lo.

Enllaços:

https://biblioteca.vilafranca.cat/noticies/lenvelliment-es-cosa-de-tots

Una sessió sobre el dret a morir dignament tanca el cicle «L’envelliment és cosa de tots»

https://www.csapg.cat/participacio-de-professionals-de-lhospital-de-lalt-penedes-en-la-sessio-sobre-el-dret-a-morir-dignament-feta-a-la-biblioteca-torres-i-bages-de-vilafranca/

 

“L’ENVELLIMENT ÉS COSA DE TOTS”. CINQUENA SESSIÓ DE TREBALL: “LA GESTIÓ DEL TEMPS LLIURE”

S’inicia la sessió partint d’una definició:

Tiempo libre, es el tiempo disponible, es decir, el que no utilizamos para trabajar, dormir o comer. Que podemos utilizar en forma adecuada o no. Cuando utilizamos ese tiempo libre en forma creativa, para equilibrar y desarrollar nuestra experiencia, estamos en presencia del ocio. O sea, el ocio (que no es no hacer nada) es en concreto, tiempo libre que dedicamos para hacer lo que nos gusta y enriquece, en cuanto a la relación con los demás.

És un tema que a qui sap gestionar el temps lliure no li desperta cap interès, mentre que a qui no en sap, tant per defecte com per excés, li crea inquietud.

I de seguida, si s’aprofundeix una mica, apareix el conflicte:

https://www.topia.com.ar/articulos/el-ocio-represivo

(Extracte) “Una proporción cada vez más creciente de desublimación en el ocio debe acompañar a la sublimación cada vez más creciente en el trabajo. Contra el cansancio, la depresión, el envejecimiento prematuro, la excitación, la fealdad, que provocan el trabajo alienado, el mal alojamiento y la ciudad insalubre, la sociedad capitalista ofrece como remedios, como “antídotos”, las vacaciones turísticas, es decir, la consumición de un producto que ofrece muchas ventajas al que lo vende, pero muy pocas al que lo compra. ”“El placer, el bienestar y la salud física rechazados en la vida cotidiana pueden, aparentemente, ser sólo proporcionados por las mercancías de la industria del ocio, que ofrecen en realidad un goce de sustitución, imaginario, cosificado, un simulacro de goce. La ‘desublimación represiva’ se confunde con la consumición. Al consumir, el hombre no satisface sus propias necesidades, sino la necesidad del mercado interno del sistema.”

A la Revista Topía, una publicació quadrimestral de psicoanàlisi, societat i cultura, Carlos Alberto Barzani referencia a Sebreli, J. J.: Mar del Plata, el ocio represivo, Ed. Tiempo Contemporáneo, Bs. As., 1970.

IMG-20190430-WA0003

La introducció de la sessió s’articula en base a conceptes:

Concepte 1. El pas del temps. Conscienciació:

Reflexió sobre el pas del temps. You Tuber. El canal de Korah:

https://www.youtube.com/watch?v=uG5OvkiJP7I

El pas del temps en algú que coneixem (Charles Aznavour):

https://www.youtube.com/watch?v=g23a_yShHQo

Concepte 2. Mètodes de Gestió del Temps (sempre lligats a la producció i, per tant, obviant el temps lliure. I si es té en compte, se li extrapolen criteris de producció).

Metodologia GTD aplicada a l’oci.

https://www.youtube.com/watch?v=21o5KFVCusQ

Pensament Lateral. Edward de Bono

https://www.youtube.com/watch?v=wzHw2gcXFTA

Concepte 3. Contacte amb el ritme vital (circadià o biològic), tot buscant la consciència de la incoherència entre el que el cos s’ha demostrat que necessita i el que la societat ofereix pel que fa a opcions destinades al temps lliure.

https://www.youtube.com/watch?v=cpxc6BTZx80

https://www.youtube.com/watch?v=zjQmidcFFkU

Concepte 4. Contacte amb la natura com a revulsiu per reconciliar-se amb el ritme vital i viure una millor gestió del temps lliure.

https://www.youtube.com/watch?v=Uz1-ctIWBQY

https://www.youtube.com/watch?v=uylwvepppt0

Final

Curt “Alike”

https://www.youtube.com/watch?v=kQjtK32mGJQ

Es tanca la introducció amb un curtmetratge.

IMG-20190430-WA0005

Debat:

El temps lliure, doncs, es pot viure des de llocs diferents: des de la calma…des de les turbulències…Les diferents definicions, però, no acaben de proporcionar una explicació convincent per a un corrent de persones que, per exemple, introdueixen la idea que l’oci és una utopia creada pel sistema capitalista perquè no ens satisfaci i tornem a la vida laboral amb més ganes que resignació.

Es planteja a la sala que segons quins tipus de treball – sobretot el torn americà – descol·loquen, són nocius i, fins i tot, poden arribar a fer emmalaltir als treballadors. També es parla d’aquelles firmes que fomenten que els treballadors vinculin el seu temps lliure a l’empresa, estant permanentment vinculats al seu lloc de treball.

És en aquest punt que s’apunta la conveniència de badar…passejar tranquil·lament…

I que es referencia el fet que l’home s’avorreix més que la dona a l’hora de gaudir del seu temps lliure. Ella manté el ritme quotidià durant un temps més dilatat de la seva vida. L’home resta molt més lligat al concepte de la productivitat. La dona, a més, ha desenvolupat diferents mecanismes de productivitat que no sempre estan vinculats a allò estàndard.

Alguns assistents manifesten que des que s’han jubilat no paren de fer coses. I tant ells com d’altres persones de la sala diuen sentir la necessitat de cercar l’equilibri…i ho fan seguint diferents formules. Mentre que alguns busquen tasques per omplir una part del temps i destinar la resta a fer el que es vol, d’altres no tenen massa idea de com organitzar-se.

S’apunta la possibilitat que moltes persones arriben a grans sense haver cultivat una vida en paral·lel a la feina o a la família i que, per tant, es troben amb moltes dificultats per trobar al·licients, tant pel que fa a activitats com a d’altres persones per compartir-les.

Així mateix, es parla de la conveniència de ser conscient que hi ha coses que ja no es poden fer i que, per tant, s’ha de buscar – sí o sí – el marge de temps per poder fer-les durant l’època productiva.

Una membre de l’equip de treball destaca un comentari aparegut durant el passi d’un dels audiovisuals en que es destaca la importància de no trobar-se en la situació de penedir-se de no haver fet alguna cosa sinó, al contrari, de si és el cas penedir-se per haver-la fet.

Una altra assistent posa l’accent en que jubilar-se podria arribar a suposar la pura contemplació…el no tenir res a fer perquè…de fet…es té tot el temps del món. I, en conseqüència, – explica una altra persona – es pot sortir al carrer sense expectatives i…de cop…te n’adones que està ple de gent…i l’assistent assenyala que, davant d’aquesta circumstància, un es pregunta: què no treballa la gent? …I a l’hora s’entra en una dinàmica de buscar sentir-se útil…fer coses que t’omplin…I, en aquest cas concret, aquesta usuària narrava que abans d’anar a dormir feia un curós repàs de tot el que faria l’endemà per sentir-se bé…com si fos una mena de teràpia.

Es manifesta que és convenient comptar amb activitats programades de manera fixa i així se sap que tal dia i tal altre hi ha una o altra ocupació, de manera que també – això sí – es reservi espai a l’espontaneïtat. N’hi ha que parlen d’un esquema obert per si fa bon dia o no, per exemple, i en funció d’això tirar cap un cantó o cap un altre.

És en aquest punt que s’anomena el fet que a partir d’una determinada edat es va més lent…Cal més temps per cuidar-se, per la higiene, per la neteja,…Es limiten les capacitats…I de vegades no s’arriben a assolir les fites que un es marca i, per tant, cal substituir-les per d’altres.

Un altre usuari destaca que no en té cap dubte que les graduals i sistemàtiques modificacions del cicle biològic des de fa tant de temps han comportat que els integrants de la societat mostrin incapacitat per afrontar els temps que en cada moment toca viure.

Es parla també de la importància de la llum. S’explica el cas personal d’una persona que després de viure tota la vida a la ciutat – amb tanta llum artificial a pràcticament totes les hores del dia – quan va venir a viure al Penedès i, en ple hivern, i a les 5 de la tarda era completament fosc, li agafava un no sé què i al cap dels dies es va anar sentint deprimida…i essencialment tot plegat estava relacionat amb el fet de no estar-hi acostumada. Trobava a faltar la llum. I, en aquest sentit, s’apunta la relació entre l’arribada de la tardor i l’increment dels casos de depressió. La manca de llum és determinant en aquests casos.

Es comenta, d’altra banda, que quan algú proper mor…tots plegats reflexionem i ens n’adonem de coses i fets…som més conscients…però més o menys ràpidament es torna a la normalitat. I, és que no pot ser d’una altra forma – argumenta una usuària –, perquè no es podria viure sempre amb aquest estat. I, al fil d’aquest comentari, es diu que potser sí que el que hauria de passar és que a partir d’aquest i d’altres punts d’inflexió vitals hi hauria d’haver algun canvi en el dia a dia…en la qualitat de vida que es té…en com s’enfoquen les coses…I arribat aquest punt es parla del pes de les rutines…perquè – es raona – hi estem tant acostumats! Ara bé, també s’apunta, que aquestes rutines es podrien adequar cada vegada una mica més als ritmes biològics…a les hores de dia segons les marca la natura…

Es reconeix que es necessita autoimposar-se una sèrie de pautes per aconseguir la subsistència. I en aquest sentit, un assistent explica que per a ell el temps lliure o d’oci ha d’estar composat de tres pilars:

Activitats creatives, d’interès cultural i que afavoreixen l’aprenentatge, que es poden fer sols o en companyia, depenent del cas.

Activitats físiques, perquè la consecució de l’hàbit físic comporta satisfacció i qualitat de vida tot i el patiment que pot suposar en moments puntuals.

I, diu aquest assistent, que un cop aconseguit un òptim estat físic i anímic, calen…

Activitats socialitzadores, perquè els humans necessitem el contacte amb d’altres persones.

Una altra usuària parla de que ha hagut d’aprendre a badar. Que li sembla una pràctica molt sana. Comenta que era un dels aspectes pels quals tenia por a jubilar-se. Ha fet un treball i ha passat d’omplir el temps a gairebé no tenir coses programades i se n’ha adonat com això ha afavorit notablement que sorgissin situacions i trobades no programades que han resultat ser molt enriquidores.

Un altra persona ens narrava que provenia d’una vida laboral amb un ritme molt elevat…que quan encara era en actiu feia llistes de coses que faria quan es jubilés…I que quan per fi hi ha estat se n’ha adonat que ja no es poden fer les coses al ritme que es desitjaria…que la utilització del temps és insuficient…i que, per tant, es treuen pocs resultats del temps del qual es disposa. Exposa que, en el seu cas, ha de dur una agenda perquè, si no fos així, d’una setmana per l’altra potser no se’n recordaria de les coses que s’han de fer. Diu no buscar la productivitat, però sí l’eficàcia…o fruits a la utilització del temps.

És en aquest punt que es reflexiona sobre el fet que no és el mateix gestionar el temps als 65, quan encara s’està força bé, que als 85, que ja no se n’està tant.

Així mateix, es deixa constància que durant el procés d’envelliment no són tan importants els anys com què és el que se sent i com se sent un. Un es planteja el futur i el preveu – no per edat – sinó partint de la situació física. L’edat no és determinant perquè es pot topar amb persones de 80 anys que estan físicament bé i amb una òptima perspectiva vital. Potser cal plantejar-se que no es reflexiona prou sobre la bellesa i, per tant, no es preveu el què i el com. Pensar-hi suposa enfrontar la realitat i, per tant, eludir-ho és no fer-ho.

Tot i que s’ha fet una evolució que ha implicat el deslligar-se dels cicles naturals a tots nivells, tant biològics com naturals, i les persones s’hi han anat adaptant tan bé com han sabut o pogut, el que queda clar és que les persones estan vinculades als cicles de la natura i cal tenir-ho en compte. Cada individu en fa la lectura que vol o pot i, en teoria, pot actuar en conseqüència.

Bibliografia:

“Momo” de Michael Ende  (1973)

“Entre limones” de Chris Stewart (1999)

“Organízate con eficacia” de David Allen  (2001)

“Focus” de Daniel Goleman (2013)

Filmografia:

“Full Monty” de Peter Cataneo  (1997)

“El empleo del tiempo” de L. Cantet (2002)

“Los lunes al sol” de Fernando León de Aranoa (2002)

“Un buen año” de  Ridley Scott (2006)

“Una cuestión de tiempo” de Richard Curtis (2013)

Una escoltadora a l’Hospital del Sagrat Cor de Martorell

Ahir, dia 24 d’abril, en motiu de la celebració de Sant Benet Menni, patró fundador de la Congregació de les Germanes Hospitalàries – titulars de l’Hospital del Sagrat Cor de Martorell -, vaig impartir la xerrada “Escolta activa o com integrar un valor essencial en l’assistència a les persones” pels treballadors de l’hospital, des de metges a infermeres, passant per terapeutes, psicòlegs i personal d’administració. Va resultar un autèntic plaer compartir les meves experiències i inquietuds com a escoltadora amb aquests ampli ventall de professionals del món assistencial.image[2]

“L’ENVELLIMENT ÉS COSA DE TOTS”. QUARTA SESSIÓ DE TREBALL: “SEXUALITAT: JUGAR I SENTIR”

La sessió s’inicia convidant a tots els assistents a l’equip de treball a que abandonin tota idea de sexualitat que hagin anat assimilant al llarg de la seva existència per tal de poder re aprendre la naturalesa del concepte i, per tant, iniciar-hi un nou vincle.

No els deixem sols en aquesta aventura tan emocionant i, per tant, els facilitem tres eines en forma de paraula, que són:

JOC – SENTIT DE L’HUMOR – IMAGINACIÓ

IMG_20190326_192703_HDR 

Montserrat Ferraro

Psicòloga especialista en gestió de les emocions

https://montserratferraro.jimdo.com/

Comença la seva intervenció comentant que quan s’està tranquil i relaxat i no hi ha cap mena de pressió…de vegades passen coses boniques i sorprenents. Tot funciona millor perquè, sovint, matxaquem massa, tant la ment com el cos. Implica tot plegat molts components.

Àngels Cererols: Des d’un punt de vista “acadèmic”: què és la sexualitat?

Montserrat Ferraro: Per ser rigorosos busquem la definició de la OMS que, a més, diu aquesta experta, li sembla adient: “La sexualitat compren un gran nombre de comportaments i processos amb efectes psicològics, socials, biològics, culturals, polítics, espirituals i religiosos. És un aspecte central de l’ésser humà – no m’estranya, apunta aquesta experta, i, tot i així, durant molts anys se l’han volgut carregar i ella es pregunta “per què ens hem de carregar el que és natural?” – al llarg de la seva vida que engloba el sexe, la identitat de gènere, els rols d’orientació sexual, l’erotisme, el plaer, la intimitat i la reproducció. La sexualitat es viu i s’expressa en forma de pensament, de fantasia – parlàvem de la imaginació -, de desig; de creences; d’actituds; de valors; de conductes; de pràctiques; de rols; de relacions, i tot i que inclou totes aquestes dimensions, no totes s’experimenten o s’expressen sempre. Està influenciada per la interacció de factors biològics, psicològics, econòmics, polítics, ètics, legals, històrics, religiosos i espirituals”.

Més enllà d’aquesta definició, sexe és tot allò que ens proporcioni plaer a cadascun de nosaltres i passa pel coneixement del propi cos perquè no té sentit que explori el de l’altre si encara no he començat amb el meu. I és que en el curs d’una relació sexual jo m’hi sento bé si estic activa. No es tracta només que l’altre m’agradi sinó que jo m’hi senti. I, per tant, no només li he d’agradar sinó que m’he d’agradar. Quan un s’agrada i es sent eròtic també es sent atractiu i això no té res a veure amb els cànons de bellesa. I és llavors quan es té ganes de mantenir una relació sexual.

Així doncs, en primer lloc parlaríem d’autoconeixement i, per tant, de masturbació que, encara avui dia, no s’explica gaire.

Àngels Cererols: Cada col·lectiu generacional s’acosta a la sexualitat d’una forma diferent? La viu cadascun d’ells, també, de maneres diferents?

Montserrat Ferraro: Considero que influencia moltíssim la cultura en la qual vivim perquè comporta uns valors i és la que ens proporciona llibertat en relació a què sentim o què no sentim. Hi ha hagut èpoques en que el cos físic ha estat deslligat de l’ànima i, per tant, era difícil determinar de quina manera fluïen les emocions, per exemple. De la mateixa manera, semblava que les necessitats fisiològiques de les persones no estiguessin vinculades a la persona. I la gent, degut a aquesta filosofia, no es tocava. I avui dia es sap, gràcies a nombrosos estudis, que el tocar-se genera endorfines i això es tradueix en energia. És important, per exemple, abraçar-se. I això avui ens sembla molt normal perquè s’ha popularitzat, però durant molts anys aquesta possibilitat no existia. I en aquest apartat destaca la naturalitat amb que les criatures exploren amb curiositat el propi cos i el de l’altre. Un aspecte que, si els pares deixen fluir i assumeixen, també amb naturalitat, és fins i tot divertit.

Ara bé, això era impensable anys enrere. La necessitat també existia, però si s’explorava, es podien patir tot tipus de represàlies. I sí, les cultures influencien perquè en el fons tots tenim la necessitat de ser acceptats…de pertànyer al grup…, de gregarisme. I el màxim exponent en aquest comportament és el grup de creences…la religió. I aquí hi ha la gran contradicció…quan per no ser refusats a nivell religiós optem per refusar la nostra pròpia natura. És curiós i és així.

I el sexe és com tot: si no practiques…una mica te n’oblides. I estàs malhumorat…i no somrius tant – enllaçant amb el sentit de l’humor que abans anomenàveu -,…i no te n’adones que això passa o no saps quin és l’origen que passi. I dus una mena de tensió…una càrrega…perquè hi ha una necessitat biològica i psicològica tan bàsica com que existeix la necessitat de fer circular tota una acumulació de vasos sanguinis en els nostres òrgans sexuals que han de poder descarregar de tant en tant. I no en som conscients…i ens ho han prohibit des de sempre…i anem tirant milles.

Àngels Cererols: Qui decideix què és acceptable o possible i què no?

Montserrat Ferraro: Això m’agradaria saber a mi! Qui mana? Ja n’hi ha prou perquè, al cap i a la fi, cadascú lidera la seva vida i ha de saber què vol fer-ne. Hi ha d’haver-hi un criteri propi. Quan ens sorgeix el dubte de si una cosa la podem fer o no…a continuació és bo preguntar-se…qui ens ho prohibeix…I veurem que no ens ho prohibeix ningú…I el cert és que quan s’arriba a una edat és allò de “ahora o nunca”. D’una banda, avui dia tens molta més informació i, d’una altra banda, és que no és res greu. I pots investigar molt més si segueixes la curiositat…Per tant, qui mana és un mateix…qui decideix…qui lidera…És important, això sí, que no estiguis perjudicant a ningú.

Àngels Cererols: Quan jo vaig anar al Japó em va fer molta gràcia observar que els japonesos no es toquen però, en canvi, la nuesa és molt habitual i, per exemple, als balnearis homes i dones ocupen els mateixos espais i van nuus. I és més, habitualment és dutxen i es banyen en família. I nosaltres som més d’abraçades i de tocar-nos i, en canvi, tot i que hi ha nudisme és més aviat poquet. Per tant, la importància de l’aspecte cultural…

Com podem saber si el que sentim és plaer de debò i no el que tradicionalment se’ns ha dit que hem de sentir?

Montserrat Ferraro: Si en el fons la sexualitat és donar-se un plaer…Tot allò que ens produeixi plaer – com per exemple respirar a fons, que és una sensació tan agradable – és autèntic…Un àpat…Un massatge…Jo animo a fer llistes de plaers personals…Perquè allò que sentim és plaer de debò quan ens resulta agradable. I per aconseguir-ho s’ha de fer l’esforç de no pensar i centrar-se en sentir, que no és gens fàcil. De vegades, a la consulta he d’insistir perquè les persones passin de comentar-me “ha estat bé” al “em suggereix satisfacció…benestar…calma…”: en definitiva, sensacions plaents. I, per tant, un plaer es de debò quan ens fa sentir bé…i quan em permet situar-me a l’aquí i a l’ara. Si alguna vegada hem fet algun tipus d’activitat que ens ha permès desconnectar del món mundial i ens ha resultat plaent…li podem dir sexe, efectivament, però en el fons és un plaer com tants d’altres. I, precisament, quan una pràctica ens molesta o ens és desagradable ja no és un plaer i, en conseqüència, millor que l’evitem.

I el plaer tal i com el senten els altres o bé com ens diuen que l’hem d’experimentar…doncs els altres sabran en funció dels seus barems. Si una cosa no m’agrada no em té per què acabar agradant. Ara bé, si a l’altre li agrada, doncs perfecte. I aquesta és una porta d’entrada a l’univers del joc sexual on la parella s’ha de posar molt d’acord. I si a un dels dos hi ha alguna cosa que li molesta…doncs no cal fer-la, però tampoc deixar de fer-li a l’altre si a ell sí que li agrada. I arribats aquest punt és cabdal la comunicació. I, és més, a les dones ens resulta molt important el que ens comuniquen a través de l’orella, i als homes més aviat el que se’ls comunica mitjançant la vista. I en aquest sentit existeix una situació molt exemplificant: quan una parella discuteix, al cap d’una estona la libido de la dona és sota terra mentre que, en el cas de l’home, si ella està suficient atractiva…

Montse Bueno: Qualsevol objecte o fet pot ser eròtic?

Montserrat Ferraro: Si el converteixes en eròtic sí. De vegades, observes un objecte – per exemple un plàtan – i somrius. La qüestió és quan aquestes coses les hem maximitzat tant que sembla que estiguem fent una cosa rara. Perquè no sempre es pot estar associant…no sempre és el moment de fer l’associació. Però si t’ha passat i t’ha fet riure és perquè és una cosa íntima…i aquí hi entra la imaginació. Va haver-hi l’època d’en Wilhelm Reich…en que tot era sexe…i jo diria que tot no és sexe, però sí plaer. I això s’ha de poder dir ben alt perquè el plaer són “vitavives”. I el sexe i tot el que comporta és plaer…perquè pots jugar i convertir la gastronomia, que és un plaer, en objecte del plaer sexual. I hi ha multitud de jocs que pots utilitzar en aquesta línia. Aquí entraria la creativitat perquè no acabi sent tot la mateixa rutina de sempre i no acabar havent de canviar de parella per buscar coses diferents. I això es pot aconseguir creant o buscant nous estímuls dins de la mateixa parella.

Àngels Cererols: En quina mesura el sexe inclou joc, sentit de l’humor i imaginació? Puc ser la persona creadora o cocreadora de la meva pròpia sexualitat?

Montserrat Ferraro: En el moment que baixem el sexe a la dimensió humana i no el magnifiquem ni li donem tan excessiva importància, el passem a concebre com una extensió de la relació personal. Perquè jo em pregunto…per què no es pot riure mentre es fa sexe…hi ha coses que poden ser molt divertides…I passa que hi ha vegades que un no riu per no ofendre l’altre i no ens n’adonem que potser hagués estat molt divertit poder compartir allò que ens ha fet somriure. Fins i tot es podia haver entrat en una dimensió molt més maca.

El cas és que ens han venut la idea del sexe com un fet magnificat i el cert és que és el més normal del món, i això no vol dir tampoc que s’hagi anar fent per tot arreu. Els nanos, avui dia, també el magnifiquen, però més des del punt de vista de fer-ho més aviat, cada cop més joves…però aquest és un altre tema…

Un assistent: Vols dir que això de dir una mala paraula baixa tan la libido? I si és que sí, quants dies dura?

(Riures)

Montserrat Ferraro: Depèn de la dona i de les vegades que se li hagi dit allò mateix. És una reacció fisiològica. Quantes vegades la dona ha fantasiejat amb la idea de tenir sexe i col·loca un conjunt sexi sota el coixí i durant el sopar, degut a comentaris gens encertats, tot plegat se’n va a norris?! I llavors hi ha queixes sobre el fet que no hi hagi sexe…

(Riures)

Avui dia, cada cop més, quan els homes els reclamen a les dones que es posin maques, elles responen dient-los que ells els hi diguin coses boniques.

(Riures)

L’assistent: I no serà que és un arma que tenen les dones per tenir més potència que tu…que limiten el sexe perquè les portin així (gest de les mans cap amunt)?

Montserrat Ferraro: Si la portes així, com tu dius, no perds cap grau ni cap categoria de la teva masculinitat ni del teu temps ni de la teva energia. I segurament et gratificarà molt més. En general, si a una dona que t’estima la portes en safata, aconseguiràs el que vulguis, sobretot pel que fa al sexe. Si l’hi parles bé, si la tractes bé, si l’acarones…serà una meravella. Però, és clar, no hi ha escoles de sexe que t’expliquin aquestes coses.

I això no vol dir que les parelles no s’hagin de barallar però, si pot ser, més a l’estil italià: baralles que durin poc i que arribats a un punt ell manifesti allò de que “quin caràcter tens, nena!” i llavors tots dos ja no saben com continuar: si riure, si plorar…o arribar a un acord. I, és més, tot i que el canal d’entrada sexual és el que és: la vista pels homes i l’orella per les dones, quan arriba la maduresa es valoren, com em deia un amic una vegada, altres coses…

L’assistent: Sí, és clar, es poden valorar altres aspectes, però en realitat a les dones se les mira…

Montserrat Ferraro: Possiblement que quest amic també se les mira. Però davant del marrón que li pot arribar a suposar una dona de bandera …

L’assistent: Això sí!

Montserrat Ferraro: I tampoc no s’hi val a allò de “tu només has de tenir ulls per a la teva núvia” i quan passa una noia que està molt bé…recriminar-li a la parella que se la miri…Afortunadament, avui dia hi ha noies que són elles les que li diuen al nuvi “mira quines tetes!”…I a les dones, que també ens agrada mirar, agrairem que ens adverteixin quan passi un home que està força bé.

Núria Nia 

Directora de Cinema i productora cultural.

http://www.nuriania.com/

https://xconfessions.com/collaborators/directors/nuria-nia

Àngels Cererols: Qui és la Núria Nia com a professional?

Núria Nia: Jo sóc cineasta i crec que m’heu convidat perquè he rodat unes pel·lícules sobre sexualitat. I a part de que he rodat altres pel·lícules, darrerament em criden de la ràdio i per fer xerrades arrel d’aquesta experiència professional, que sembla que interessen més que totes les altres pelis que he fet. I és que sembla que s’ha de fer pedagogia entre els joves i també els més grans sobre aquests nous gèneres que apareixen a partir de gent jove com jo i a partir de noves mirades que s’estan donant des de noves productores.

Pel que fa a la producció cultural d’art digital també forma part activa de la meva vida.

Àngels Cererols: En què es diferència el cinema pornogràfic tradicional de les noves concepcions de cinema pornogràfic?

Núria Nia: A mi no m’agrada dir que faig porno perquè es una paraula que, en sí mateixa, ja porta molt de verí perquè tradicionalment ha estat una industria – i encara ara ho és en la seva faceta més comercial – promoguda pels homes i moltes vegades vinculada a la prostitució o al tracte poc lícit o ètic de les dones…i, en conseqüència, té unes connotacions que a mi no m’agraden. I, per tant, quan em pregunten què faig m’invento alguna cosa així com pel·lícules de sexualitat explicita perquè em fa sentir més còmoda fins que trobi la paraula. També se li diu porno feminista; post porno; porno hipster;…moltes etiquetes dins les quals no em sento còmoda. I, així, dic que són pel·lícules en les quals la sexualitat no es talla. Estem acostumats a veure films en que en el moment en que es comença a fer el petó i a magrejar una mica ja es talla i es passa al matí següent…que els veiem allà…I la pregunta és per què no podem veure això que tots compartim? Doncs en aquest tipus de pel·lícules – que en el seu moment ja van ser vetades del cinema per totes aquestes connotacions – també es mostra aquesta faceta. I es diferencien de les denominades pornogràfiques tradicionals en que una indústria feta només per homes fa que els diners els posin els homes, que els guions només els escriguin els homes, que les càmeres només les manipulin els homes i que una bona part dels consumidors finals siguin homes. Això no vol dir que a les dones no ens estimulin les mateixes coses, però el que s’intenta amb aquest tipus de cinema és mostrar una mirada més diversa: que pot ser de dones, però també d’altres persones que ofereixen alguna cosa diferent a la de sempre…una mirada en que les dones són tractades com voldrien ser tractades en molts casos; en que, per exemple, el desig de la dona pot ser superior al de l’home…però en la que també es contempla l’equiparació a nivell laboral i, per tant, s’estableix una ètica laboral en que una dona ha de cobrar el mateix que un home…perquè en el món del cinema és molt difícil aconseguir que les dones siguin reconegudes professionalment…Així doncs, ens trobem davant la indústria del cinema que ja de per sí és difícil on, a més, li sumem el tema de la sexualitat – un camp on, com deia la Montserrat, tradicionalment la dona té com una mena d’estigma sexual, ja que sembla que no pugui desitjar ni sentir-. I és en aquest context que hi ha un canvi, sembla que els feminismes tornen a renéixer, i això esta sent evident a nivell audiovisual.

Àngels Cererols: Què proposa una productora com ara X.Confessions d’Erika Lust?

Núria Nia: És una proposta molt divertida. Qualsevol persona pot enviar una confessió eròtica via Internet a X.Confessions. Una confessió eròtica…però també una fantasia, un somni, una idea, el que es vulgui…Envies un petit text i és possible que l’Erika o una altra directora, com ara jo, agafi aquest relat i el converteixi en una pel·lícula. L’Erika té una productora i les X.Confessions són aquestes confessions filmades. Ella intenta agafar aquest nou gènere i fer porno ètic, en el qual una dona signarà un contracte i després, durant el rodatge no apareixeran condicions que ella no sabia i haurà de “passar pel tubo”, que és el que habitualment passa en el denominat porno comercial habitual; tot l’equip, sigui home o dona, cobrarà el mateix; s’intentarà que hi hagi dones a l’equip tècnic i que, en general, les dones participin més en aquest gènere cinematogràfic i, tot això, oferint aquesta mirada més femenina o més diversa perquè hi hagi històries de tot tipus. I, tot i que de vegades es tracten els mateixos temes, no es fa des d’aquest cànon establert i que tots tenim a la ment degut a les tradicionals pel·lícules porno en relació a com comença i com finalitza una relació sexual, que acostumen a coincidir amb uns patrons eminentment masculins. Aquí, a més, s’intenta elevar el gènere a una proposta més creativa – considerada ja cinema i que va a festivals de tot el món -. De fet, l’Erika Lust és una persona molt mediàtica, que ha guanyat molts premis de cinema, i, al cap i a la fi, s’està reivindicant un gènere que no té perquè ser fosc i obscur sinó que ens permet gaudir del setè art d’una altra manera.

Àngels Cererols: La setmana passada, la mateixa Erika Lust va presentar el seu primer curtmetratge que té com a protagonistes a dues persones d’edat avançada. Quin és el teu punt de vista sobre aquest curtmetratge, en concret?

Núria Nia: És impactant veure’l i trobo que és necessari perquè és important oferir noves visions, no només a l’hora de dirigir i escriure pel·lícules, sinó també a l’hora de veure quins personatges hi apareixen. Tots tenim un imaginari molt enverinat habitat per súpers models, tant en versió home com dona, que són els que protagonitzen aquests films. El que intentem nosaltres ara és que persones normals, com totes les que estem aquí – en aquesta sala –, comptem amb una manera de compartir com fem nosaltres el sexe amb els nostres cossos. Cossos que són anomenats “no normatius” i que poden ser més grossos, més petits…fins i tot amb capacitats diferents. I, és clar, també persones grans. I és que no estem acostumats a que aquests altres cossos sentin desig. De fet, si el sexe i el sexe per les dones ja és un tabú…imagineu el sexe per la tercera edat…ja és el macrotabú. Així doncs, aquesta pel·lícula no només és interessant sinó que, a més, és necessària. És que jo em pregunto: com es que no hi ha més pel·lícules d’aquest tipus? És veritat que al cinema d’autor aquestes escenes de sexe entre gent gran no es tallen – es veuen i no passa res -, però són molt minoritàries i no arriben a les sales comercials i, al final, són molt desconegudes. Una de les coses molt bones que té l’Erika, com deia, és que és molt mediàtica i, per tant, pot fer militància també en aquest camp.

(Es facilita als assistents la informació audiovisual sobre com arribar al Web de XConfessions perquè puguin accedir al tràiler gratuït d’aquest film, en concret, des de casa seva. I es passa un muntatge on es poden veure fotografies del curtmetratge i del making-off o “cómo se hizo”. També es llegeix l’explicació de per què els ideòlegs i protagonistes del film – en John i l’Annie (que no són actors professionals) – proposen dur al cinema el seu concepte de sexe, que anomenen Soul Sex, i la resposta que l’Erika els va fer arribar en el seu moment, a l’hora d’acceptar rodar el curt. Tota una sèrie de documentació que és a l’abast de qualsevol persona que disposi d’Internet.)

Assistent: Parlem de sexe sènior…Així doncs, què hem de fer? Compartimentar el sexe per edats?

Montse Bueno: Només és que el sexe entre gent gran és inhabitual i es pretén introduir adjudicant-li una denominació. Probablement no és més que això…Per a l’Erika és un curtmetratge més…

Montserrat Ferraro: El tema del curt és les relacions sexuals entre gent gran i ja està. Ells l’han desenvolupat i ells mateixos l’han volgut transmetre…I és que hi ha sexe a totes les edats i es pot practicar de moltes formes…I és interessant que dues persones ho hagin volgut comunicar i hagin volgut compartir la seva forma de relacionar-se d’aquesta manera…És un erotisme…una sensualitat…que engloba i que no s’hauria de limitar a la tercera edat…perquè els joves es creuen preparats per viure el sexe havent vist unes quantes pel·lícules porno del les habituals i cal dir-los que aquest tipus d’aprenentatge no es garantia de res, més aviat al contrari. I estic encantada de coincidir amb la Núria, entre d’altres coses, perquè a la consulta – per incidir en la sensualitat i l’erotisme – has de recórrer a les pel·lícules “S” o exercicis…i ara veig que podré també recomanar aquesta altre tipus de films, que incideixen en aquests aspecte tan importants per tenir bon sexe.

Perquè el cert és que moltes persones que vénen a la consulta desconeixien l’erotisme i la sensualitat i, per tant, no els han tingut mai en compte. I em confessen que, com és el que sempre han vist i els hi han explicat, només tiren del “aquí te pillo, aquí te mato”. I fins i tot, de vegades, es fa el que es pot sense que t’hagin explicat res! I és que la ignorància en matèria de sexe és present a totes les generacions.

Assistent: Però és que el sexe no té edat…

Montserrat Ferraro: És clar, però el cert és que es dóna la impressió que la gent gran no té per que tenir sexe…

Assistent: Jo tinc l’exemple dels meus avis, que van tenir sexe fins a última hora. I recordo els seus gestos i les seves complicitats i puc entendre que el sexe no s’acaba mai

Montserrat Ferrero: Si practiques no…

Assistent:…però es viu d’una altra manera. Una carícia, una mirada, un comentari…

Montserrat Ferraro: Exacte! Tot el que condimenta…A la consulta m’arriben tot tipus de relacions de parella i totes són respectables perquè cadascú ho porta de la seva manera, però el que està clar és que no és única i exclusivament el coit. Tot el que l’envolta és sexe…Es pot fer un intercanvi de parelles, per exemple, i que tot la fase prèvia sigui amb l’altre i decidir que la culminació es farà amb la pròpia parella…Hi ha tantes formes de viure-ho com acords entre persones. Són jocs i cadascú marca les regles del joc. Tot plegat no és més que creativitat…imaginació…riure…Al cap i a la fi, la imaginació és el tercer ull…que ens permet visualitzar les coses abans que passin…

Núria Nia: Hi ha un pensador, el Paul B. Preciado – parella durant anys de la Virginie Despentes (autora de la “Teoria King Kong”) –, que, en la mateixa línia que la que va ser la seva parella, sosté que la sexualitat és una construcció cultural i és cert perquè totes i tots tenim un imaginari del que és la sexualitat segons on vivim…el que hem vist…el que ens han explicat…l’experiència ens diu…i, per tant, fer cinema…produir cinema…on surten parelles “no normatives” – no com les “Ken i Barbie” – crea un altre imaginari. I aquests nous films – que jo faig pensant sobretot en les noves generacions – estan destinats a que no es repeteixin temes com els que estan passant pel que fa a nivells de violència en forma d’agressions, per exemple. I probablement als que els hi agrada pegar durant la pràctica del sexe és perquè ho han vist a l’univers audiovisual. I anant més enllà, les violacions en grup són fruit de també l’imaginari que fomenten les pel·lícules…i en aquest cas encara és més greu perquè la justícia no tracta el tema com l’hauria de tractar.

Així doncs, si contribuïm a crear un imaginari on el paper de la dona sigui diferent, en el qual es vegin cossos diferents, en el que concorrin gustos diferents,…i, per tant, s’acosti a la societat d’una altra forma estarem fomentant un imaginari més divers. Avui dia, cal tenir en compte que el primer input sexual que experimenta una persona li arriba via Internet. Els joves, abans que els n’hi hagin parlat a l’escola o bé a casa – els seus pares -, ja han vist alguna cosa per Internet. I, de fet, per això l’Erika també fa pagar. Perquè, a part de poder sostenir tota una estructura, considera que el seu cinema no és per a nens. I per moltes precaucions que prenguis com a adult respecte dels teus fills, aquests arribaran a veure aquells films molt abans que tu els hi hagis explicat el que per a tu està bé i el que no…el que seria ètic…el que és el plaer…el que és la sexualitat…el que és un orgasme…És que no saben el que és un orgasme i ja estan veient una pel·lícula porno…una d’aquelles que et fan posar les mans al cap. A part d’XConfessions, Erika Lust ha creat Webs que funcionen com a eines perquè pares i mares puguin acompanyar als seus fills adolescents.

Montserrat Ferraro: El cinema transmet emocions…una imatge…un model…al cap i a la fi s’està reproduint l’estat emocional psicosocial…I, per tant, ara és un bon moment perquè tots aquests plantejaments sorgeixin i perquè creixi un altre tipus de porno que no sigui el dominant i que tingui altres connotacions…perquè ens enriqueixi a tots. I que marqui diferències en quan a tracte i a relacions de gènere.

Núria Nia: Els protagonistes del meu primer curt amb Erika Lust no eren actors professionals. Són artistes del món del circ i d’acrobàcies aèries i van escriure a l’Erika per fer partícip al món de la seva manera de compartir sexe. I van fer un documental preciós amb l’Erika. I és a partir d’aquí que els vaig conèixer jo i els hi vaig preguntar si volien participar a la meva primera pel·lícula de sexe explícit. I són els que apareixen i veurem: gent anònima que vol compartir. És tan natural…de fet…és la manera de descobrir-nos…de sentir…Mengem, dormim…i també tenim sexe.

Assistent: L’altre dia per la televisió vaig poder veure com una escola instava als seus alumnes a conèixer el seu cos a una classe de sexualitat. En concret, hi havia una sèrie de nenes nues de cintura en avall que es descobrien el seu sexe amb un mirall. I em va fer gràcia pensar com les criatures els hi explicarien als seus pares que aquell dia, a escola, s’havien observat el clítoris.

(Riures)

Àngels Cererols: En la línia que això dius, m’ha arribat que a Suècia estan invertint en educació sexual en aquesta línia quan és el moment de fer-ho i estant evitant moltes situacions negatives.

Montserrat Ferraro: El fet de fer-nos grans o tornar-nos seriosos…Què és la seriositat?…Hi ha una frase al Museu Dalí de Figueres que diu que no hi ha res més seriós que riure…És important fer aquesta reflexió…I és important jugar perquè…jugant aprenem…i si juguem, ens relacionem…i ens podem dir les coses…i, per tant, ens comuniquem…però a la que la cosa es torna excessivament quadrada, rígida i seriosa…deixem de relacionar-nos i es perd la comunicació…i és que, en el fons, el que s’ha perdut és la capacitat de jugar. Aleshores, si ha hi un joc…un tocar-se…un apropar-se…es poden donar moltes realitats. I el sexe és una més d’elles. Quan més juguem…més ens coneixem…més riem…Compartint activitats lúdiques descobreixes a l’altre: ens relacionem, aprenem i, en definitiva, juguem. I és una excusa per fer perdurar aquell joc de la infantesa. Això sí, evitant l’estrès…que des de l’obligació s’aconsegueix l’efecte contrari i, per tant, allunyem la sensació de plaer.

Àngels Cererols: I ara Núria, què podrem veure?

Núria Nia: Doncs veurem la primera pel·lícula de sexe explícit que vaig rodar i que va tenir com a protagonistes aquells dos actors que no eren professionals sinó artistes. La noia és diferent en el sentit de que no és la típica bellesa normativa – a mi personalment m’agrada molt i la trobo molt atractiva -…Ah! I és una situació divertida la que estem vivint perquè precisament ahir em va enviar a casa l’editorial Tusquets (mostra al públic) aquest llibre, on apareixen aquestes dues persones, Jowy i Eze. I és que em van entrevistar per saber com vivien ells l’amor. Perquè són una parella real i tot aquest mostrar-se a la societat en aquesta faceta ha estat estudiat, junt amb altres casos, en aquest llibre. Es tracta d’un escriptor, Javier Sinay, que en aquesta novel·la titulada “Camino al Este” va per tot el món buscant i descobrint parelles que viuen l’amor i la seva sexualitat de maneres diferents. N’he pogut llegir quatre coses des d’ahir i és molt interessant. I és que en el cas dels meus protagonistes són tal qual perquè una de les gràcies d’aquestes pelis és no dirigir gens el tema sexual. Veureu que comença amb una recerca dels sentits – per a mi, la vida en sí és un joc que implica experimentar i conèixer per veure què sento – i és per això que he retratat tots els sentits…que em proporcionen un aprenentatge. I, en aquest sentit, la sexualitat és com un tot.

(Visualitzem “La mujer y el pescador” de Núria Nia. Versió suau)

Montse Bueno: Montserrat, tu coneixies el cinema de la Núria?

Montserrat Ferraro: No. Però tots necessitem porno d’aquest i, és més, com comentava abans, com a professional porto temps buscar aquest tipus de documents per poder recomanar-los a parelles de totes les edats. Perquè com a experts podem explicar, però tenir aquest suport visual…I és que hem de fer alguna cosa amb el tema de la sexualitat perquè, com l’actriu diu al final, només succeeixi el que es vol que succeeixi. Per fi podré variar i no només recomanar “Emmanuel”!

Montse Bueno: A ambdues convidades. Com podem connectar amb emocions i sensacions vinculades a la sexualitat sense passar per la raó o les convencions socials: eines, estratègies, recursos,…?

Montserrat Ferraro: Centrant-nos en sentir! Per tant, toquem-nos més…sense cap objectiu en concret…tot i que si ho fem sensualment davant d’un mirall també està molt bé…I quan ja hi intervé una altra persona…toquem-nos més…per sentir més i no pensar tant. Si no parem ens estressem i per poder parar ens hem de fixar en el cos. Perquè és la forma d’aturar la ment. Si respirem i focalitzem l’atenció en el nostre cos…que estigui a gust…- proveu-ho -…

Núria Nia: Totalment d’acord. Siguem animals. Deixem que surti allò que és natural. I recordem que, de vegades, cal anar una mica a la raó per tal d’obrir la ment i veure altres opcions. Conèixer tot el ventall d’opcions que existeixen per veure que nosaltres no som rars i no jutjar sinó fer el que ens vingui de gust. També funciona – ho dic perquè a mi m’ha funcionat a l’hora de fer els guions per aquestes pel·lícules perquè quan vaig començar no sabia que m’agradaria…que seria divertit – és escriure petits relats de les coses que es us passin pel cap…allò que mai pensaríeu fer. Podria ser un estímul per a d’altres coses…

Montserrat Ferraro: Ara que dius això, Núria,…a mi m’agradaria insistir-vos a que féssiu una llista de plaers. I que féssiu en una llibreta perquè al principi n’hi escrius pocs, però a mesura que passa el temps…coses senzilles…N’hi de cada dia, n’hi ha de setmanals, n’hi ha de mensuals,…Són font de “vitavives”…I quan els portes a terme…et pugen les endorfines…

(En aquest relat, per qüestions d’espai, s’han obviat algunes de les anècdotes que les professionals convidades van anar aportant durant la sessió per exemplificar moltes de les coses que es van anar desenvolupant i tractant).

Bibliografía:

“La Teoría King Kong” de Virginie Despentes

“Tu sexo es tuyo” de Sylvia de Béjar

“El vínculo del placer” de William Howell Masters / Virginia Johnson

“La sexualidad humana” de William Howell Masters / Virginia Johnson / Robert C. Kolodny.

Filmografía:

“La vida empieza hoy” (2010) de Laura Mañá

“Todo lo que siempre quiso saber sobre el sexo” (1972) de Woody Allen

“45 años” (2015) de Andrew Haigh

“Kinsey” (2004) de Bill Condon

“Cuando menos te lo esperas” (2003) de Nancy Meyers