L’equip de Listen visita Ordal

El passat mes d’octubre, quan les ideòlogues del Listen vam reprendre les sessions d’escolta activa després de l’estiu, vam exposar el nostre desig de portar a terme l’experiència a entorns diferents i, per això, vam obrir la possibilitat de desplaçar-nos fora de Mas Granell. Animàvem a que si algú tenia algun tipus de proposta al respecte, no dubtés gens a plantejar-nos-la. I així va ser com la Rosa Mª ens va contactar.
El grup de ioga d’Ordal ens va convidar a fer una sessió de Listen al local on habitualment es reuneixen. La proposta ens va fer molta il·lusió i avui, quan hi hem anat, hem tingut la gran sort de gaudir d’una experiència fabulosa.
Ens han proporcionat un espai immillorable i han mostrat una predisposició i una calidesa sorprenents, de manera que hem pogut compartit inquietuds, anhels, propòsits i molt bon rotllo. 

Entre l’enveja i l’admiració, em quedo amb l’admiració

Una faula d’Hisop diu així:
La serp i la cuca de llum
Una vegada una serp va començar a perseguir a una cuca de llum. En adonar-se’n, la cuca de llum va intentar fugir tan ràpid com va poder, mirant de controlar la por ferotge que sentia vers la depredadora, però la serp va deixar clar des de molt aviat que no pensava desistir en el seu intent per atrapar-la.
La cuca de llum va aconseguir esquivar el rèptil durant tot un dia, al llarg de dos dies, i fins i tot un tercer dia, però com que el depredador no desistia en el seva dèria i les forces li flaquejaven, la cuca de llum va aturar el seu desesperat vol i li va comentar:
– Et puc fer tres preguntes?
No acostumo a concedir desitjos a ningú, però com que et devoraré, em pots preguntar – va respondre la serp.
– Doncs digues-me: pertanyo a la teva cadena alimentària?
– No! – va contestar la serp.
– T’he fet algun mal?
– No! – va reiterar la serp.
– I, si és així, per què vols acabar amb mi?
– Per què no suporto veure’t brillar – va ser la darrera resposta del rèptil.
I avui, a l’espai d’escolta activa Listen, hem tingut l’oportunitat d’experimentar amb un altre final:
La serp i la cuca de llum
(…)
– Et puc fer tres preguntes?
– No acostumo a concedir desitjos a ningú, però en el teu cas faré una excepció: pregunta – va respondre la serp.
– Doncs digues-me: pertanyo a la teva cadena alimentària?
– No! – va contestar la serp.
– T’he fet algun mal?
– No! – va reiterar la serp.
– I, si és així, per què em persegueixes?
– Per què em fascina de tal manera la bellesa de la teva llum que no puc deixar d’admirar-la– va ser la darrera resposta del rèptil.

Leonardos da vinci quotidians


Hi ha experiències que només es poden viure des de l’escolta.
Un escoltador és també persona. Si s’escolta com a persona i s’apliquen els coneixements com a escoltador, l’experiència esdevé molt enriquidora i, fins i tot, pot arribar a sorprendre. És com si es tinguessin les orelles doblement obertes.
És llavors quan, subtilment, l’escolta exerceix la seva influencia sobre la ment i dóna la sensació que aquesta s’obre a noves idees i concep els fets i les situacions de manera diferent.
I és així com t’adones que persones en qui mai haguessis posat l’ull, ara apareixen en tota la seva dimensió. Que esdeveniments que abans haguessin passat desapercebuts, ara criden l’atenció. Que coses que abans no tenien cap significat, ara prenen cos i ànima, i es fan realitat palpable.
I també és llavors quan estàs capacitat per descobrir els leonardos da vinci quotidians.

Què sé fer i què m’apassiona


L’Anna Vives o “la noia de la lletra preciosa” és la creadora de la tipografia Anna i la protagonista d’un llibre titulat “Si creus en mi, et sorprendré”, que ha escrit junt amb en Francesc Escribano a partir de la seva experiència vital. Al llibre es defineix als romàntics com “…aquells capaços de donar suport a una idea en la qual encara ningú no hi creu”. I jo, tant bon punt vaig llegir aquesta reflexió, m’hi vaig sentir identificada perquè des que vaig començar l’aventura de l’escolta em sento una romàntica.
Coincideixo amb moltes de les impressions de les quals deixa constància l’Anna. Ella parteix de la base que la feina que fas, no només t’ha d’agradar si no que, a més, t’has de divertir fent-la. De fet, en un moment donat de la seva vida, confessa que “Mai no hauria pensat que treballar pot ser una cosa trista, quan no estàs en el lloc correcte”. Així doncs, quan va decidir buscar una feina que li aportés els valors que ella considerava imprescindibles es va fer un plantejament en base a quatre qüestions amb l’ajuda de la seva família:
       Què sé fer?
       Què m’apassiona?
       Visualitzar una possible feina en aquesta línia.
       Com fer-ho realitat?
Poc després, en el moment que arribà una proposta en ferm que reunia tots els aspectes que ells s’havia plantejat, explica que: “A la foscor de la meva habitació, sentia que una llum petita però poderosa s’encenia al meu interior”.
L’Anna parla de superació, de sumar capacitats i de la importància de la màgia en la vida quotidiana. Creu que és possible portar a terme els somnis; arraconar la por per fer que les coses siguin possibles; fer coses pels altres i sentir-se bé,…I és que ella creu fermament en la confiança en un mateix.
M’agrada especialment quan comenta que “La barrera més alta que hi ha entre nosaltres i el que volem fer és al nostre cap” i que “Un dia t’aixeques trista i desanimada i, de sobte, succeeix alguna cosa meravellosa”. I que consti que no ho té fàcil en aquesta societat perquè l’Anna és síndrome de Down.

L’art de no tirar la tovallola


“La Maria Mitjans Solé sempre riu. I no serà perquè hagi estat la persona més optimista ni animada del món, ni tampoc perquè hagi gaudit d’una existència plàcida i sense entrebancs, però, sigui com sigui, és així: s’enfronta a la vida amb un somriure al rostre…”
Així comença l’entrevista que vaig tenir l’oportunitat de fer a aquesta centenària d’edat però, a l’hora, jove d’esperit. Una vegada més, el secret de la seva actitud intueixo que radica en les seves capacitats físiques, però també emocionals, i en un entorn propici, on destaca el suport de la família, especialment determinant quan els membres més joves – com és el cas – són capaços de mantenir l’interès per qui és l’avi/a o besavi/àvia, i per interaccionar amb ells.
El document ha estat publicat a la revista corporativa de l’entitat Llambrusca, amb qui col·laboro en programes d’estimulació cognitiva i escolta activa.

Tot escoltant un molí de gra…

L’Antonio “el molinero” protagonitza la visita teatralitzada al Molí de la Conqueta, un equipament que va funcionar des de l’Edat Mitjana i fins el 1965 al poble garrotxí de Sant Feliu de Pallerols (Girona). Ell, caracteritzat com un dels darrers responsables del recinte, narra com era el funcionament d’un molí i en quin context es feia servir i, de fet, al llarg de la seva exposició va seguint els passos – acompanyat dels assistents – per tal de tornar a posar-lo en marxa.
En el marc d’un ambient informal, còmplice i didàctic es mostra a petits i grans la infraestructura i els estris que els moliners feien servir. Tot plegat d’una altra època. I és ben curiós notar com, mentre et bellugues per l’espai, sents la viva presència del molí i que, a partir del seu funcionament, t’arriben sons d’altres temps que diuen molt de les èpoques que li va tocar viure. El que se’n diu “informació addicional”.
Si som capaços d’estar atents, també ens parlaran de molts altres aspectes que tenen a veure amb el que van viure i com ho van viure els nostres avantpassats. Difícilment es pot comprendre i gaudir amb plenitud del moment històric present si no se sap d’allà on es ve i com s’ha arribat fins al present. Tant si és escoltant a algú que ens precedeix com si és escoltant el so dels instruments de la seva època podem ser susceptibles de captar missatges que ens ajudin a poder estar una mica més en consonància amb el nostre entorn.
Els responsables d’aquesta petita aventura – que inclou un saborós berenar – són l’equip de educART, amb la Mireia Tresserras al capdavant (mireia.tresserras@educart.biz).

L’atreviment d’idear projectes en comú

L’ofici d’escoltador esdevé possible cada dia que passa gràcies a totes aquelles iniciatives que s’engeguen a partir de l’escolta activa. I sí, efectivament, és una aventura en continua evolució perquè tot depèn de què sorgeix en cada moment i de com es materialitza, intentant buscar allò que es cerca o pel que se sent interès per, en última instància, satisfer una inquietud.
A partir de l’escolta es pot iniciar un projecte de treball que es desenvolupa en comú, entre l’escoltat i l’escoltador, i que, com a condició innegociable, ha d’aportar satisfacció a les persones que hi participen. Només així és possible obtenir resultats i, per suposat, que l’experiència tingui continuïtat. Mentre les parts implicades senten que tot plegat té un sentit, el treball continua fluint.
Ara mateix, alguns dels projectes que com a escoltadora vaig engegar, junt amb escoltats inquiets, ja força més d’un any enrere continuen vius i sembla que, pel moment, gaudeixen d’un horitzó sense data de caducitat perquè així ho volem ambdues parts. Personalment, em sembla que tot plegat és un triomf pels que creiem que és possible idear o repescar formes d’expressar-se i de sentir i que, per fer-ho, cal – simplement – atrevir-se.
El meu agraïment a tots aquells agosarats i agosarades que, en una determinada etapa de la seva vida, han cregut que l’escolta activa i, en conseqüència, la figura d’un escoltador podia ser-los útil i han fet el pas de contactar-me per idear junts un projecte de treball que ens ha dut a viure nous esdeveniments.