Entrevista al Diari de Sabadell

Avui, dia 26 de febrer de 2015, apareix a la contraportada del Diari de Sabadell, una entrevista que m’ha fet la Yolanda Rico, periodista i companya de carrera que treballa per aquest veterà mitjà de comunicació que es publica a la meva ciutat natal.
Al document parlem de les aventures d’una periodista que també exerceix com a escoltadora, mentre emulem – encara que sigui des de la distància – aquelles converses als passadissos o al cafè de la facultat, quan encara no sabíem ni què seriem ni en què treballaríem “de grans”.

Agraeixo a la Yolanda que pensés que el meu treball de recerca mereixia una aparició al periòdic vallesà i que, a més, em brindés l’oportunitat de dur a terme una conversa tant propera i en un ambient tan distès – dels que es generen entre persones que fa molt de temps que no es veuen, però que conserven un no se què que els vincula -, i que em permetés esplaiar-me, tot relatant-li aquesta tasca tant interessant i satisfactòria que ja fa uns anys que duc a terme. 

Quan es fa un treball de recerca…

El passat dijous, dia 19 de febrer, el mitjà de comunicació ARA va presentar al CCCB el seu nou projecte ARACiència+Art: una sèrie de 13 converses entre científics i artistes que es difondran en versió escrita i audiovisual. El conductor de l’acte, el periodista Antoni Bassas, va tenir l’oportunitat de parlar de la iniciativa amb representants de les institucions involucrades en el treball (CoNCA, ACER i UOC), així com amb alguns dels protagonistes: Eudald Carbonell (director del IPHES), Pepa Plana (pallassa), Manel Esteller (director del programa d’Epigenètica i Biologia del Càncer IDIBELL) i Sergi Buka (il·lusionista).
Al llarg de la trobada, els assistents van exposar, a nivell sobretot conceptual, aquells aspectes que, al seu parer, interrelacionen ambdós disciplines i, de l’exercici, en van sorgir les següents reflexions: que cal connectar talents per crear coneixement; que aquests talents, si procedeixen de diverses branques, permeten generar noves hipòtesis; que resulta fonamental fomentar la interdisciplinarietat a l’hora de treballar i la transversalitat a l’hora de pensar; que l’educació ha de permetre la potencialitat del que segueix aquells estudis i que, sense una mirada artística, tot això es perd,…
Ara bé, també va haver-hi un espai de temps per abordar la recerca com a actitud davant de la consecució d’un objectiu. I és que moltes vegades, quan es comenta que es fa un treball de recerca, és molt difícil explicar en què consisteix. I, per tant, com a persona que desenvolupa una tasca d’aquestes característiques sobre l’escolta activa estic satisfeta d’haver pogut assistit a un acte on es va dir en paraules molt encertades alguns dels aspectes que defineixen aquesta pràctica:
Recerca és la cooperació entre diferents disciplines i cercar la pregunta correcta. Però també és preguntar-se i equivocar-se per tal de poder investigar camins nous. És interpretar i descobrir i, al final, resoldre amb creativitat. 

Ja no hi és…

Tot just fa uns dies vam quedar amb l’integrant d’un dels meus projectes d’escolta a un cafè emblemàtic de la ciutat de Barcelona. Un local de tota la vida que tothom coneix i que, amb els anys, s’havia anat convertint en un espai de culte; freqüentat per personatges ben dispars de la cultura catalana.
Doncs la nostra sorpresa va ser majúscula quan el vam trobar tancat i barrat. La sensació va ser molt desagradable, com si una part d’un mateix fugís i amb ella la possibilitat de tornar a repetir certs moments i sensacions.
Davant la meva visible decepció, el meu escoltat – que és més veterà que jo – em va fer la següent reflexió: “Quan en portes uns quants, ja no t’afecta tant”. I jo, ràpidament vaig pensar: “Quan en deus portar molts, deus tenir la sensació que ha arribat l’hora que tu també pleguis”.
I, de fet, ara puc ser una mica més empàtica amb allò que tan sovint sento repetir a la gent amb molts anys a les seves espatlles, en el sentit que quan et vas fent gran els teus referents – siguin persones, espais o objectes – van desapareixent i tu has d’aprendre a viure amb la soledat que deixen. 

Una assistent ens interpreta el Listen

Les sessions d’escolta activa Listen acostumen a ser intenses, assossegadores i també divertides. A la llibertat d’expressar-se i de no ser jutjat i a la saviesa innata de cadascú, moltes vegades s’hi uneix la sorpresa que es pot arribar a causar un mateix.

I si bé és una pràctica que està dirigida als adults, és força freqüent que la criatura que tota persona du a dins aflori al llarg de la seva posada en escena, tot fent-nos saber que encara hi és i que, a més, està en actiu.
.
Aquest dissabte passat, les seves ideòlogues vam sentir la necessitat de saber què en pensàvem de l’activitat aquells assistents que s’havien animat a venir per primera vegada perquè, sovint, ens passa que notem que és una proposta d’experiència que no s’acaba de copsar o bé d’entendre.

I a mi, personalment, em va agradar molt el que una d’elles ens va dir: 

“Aquest és un espai on es fa allò que ja no es fa mai”

Eines per l’ACP = eines per l’escolta activa

El debat i taula rodona “ACP: Realitat o Utopia”, organitzat per la fundació Alzheimer Catalunya al Col•legi de Metges el passat dimecres, dia 21 gener 2015, va posar sobre la taula el concepte de l’atenció centrada en la persona (ACP) d’una manera seriosa, professional, realista i també engrescadora; reunint a professionals que van exposar tècniques, fets i arguments d’una forma clara i amena.

El fet que existeixin eines per interpretar com vol ser cuidada una persona quan ja no es pot expressar és un pas important vers la qualitat de vida i el benestar que tots els individus tenim el dret d’anhelar.
Si tal com exposava la doctora en filosofia per la Universitat de Barcelona i professora en la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona, Begoña Román, l’ACP “té orientació real perquè cap utopia s’explicita per no esdevenir realitat” estem en el bon camí per assolir la seva progressiva integració a la societat. Cal però, tal i com advertia, que es produeixin canvis a molts nivells i precisament sobre aquests canvis, sobretot des d’un punt de vista pràctic, reflexionava el gerent del portal Inforesidencias, Josep de Martí. Aquest professional plantejava el fet que “la dificultat del canvi està en nosaltres mateixos” i augurava que el dia “que canviïn les persones i els familiars serà quan s’experimentarà un canvi”.
I si bé a nivell general la trobada va suposar un aprenentatge de cara a poder practicar una escolta activa més ferma i complerta, el fet de conèixer d’a prop i en detall eines emmarcades en l’àmbit de l’atenció centrada en la persona va esdevenir també una reafirmació d’aquesta particular tasca meva com a escoltadora. Descobrir que moltes de les tècniques que integren aquestes eines són o poden acabar sent part del meu dia a dia com a escoltadora m’ha emocionat i m’ha animat, d’una banda, a continuar integrant nous recursos per a una pràctica més rica en tots els aspectes i, d’una altra, a respectar més un factor tan capital en el meu treball de recerca com és la intuïció.
 
Mentre que l’eina de la musicoteràpia va ser abordada per Mònica Castro, que ens apuntava que “la música pot ser terapèutica, donat que la duem a dins perquè tenim identitat musical, tinguem o no capacitats per desenvolupar-la” i ens proporcionava una referència com l’American Music Therapy Association http://www.musictherapy.org/, la de la validació va ser exposada per la Carol Westerman. Em va impactar especialment quan aquesta experta va assenyalar que entre els objectius d’aquesta eina està “alleugerir el dolor, l’avorriment y la infelicitat; resoldre episodis traumàtics i etapes de desenvolupament; reviure moments positius o negatius passats, i expressar necessitats no cobertes”, però també saber que és una eina que utilitza, en moltes de les seves facetes, conceptes com ara “l’acompanyament”, “el fet de potenciar l’expressió, tant verbal com no verbal, però sempre emocional” o la “creació clima de confiança i eludir el fet de jutjar”…tots ells molt presents també en la pràctica de l’escolta activa.
Així mateix, Tate Bonany va tractar l’estimulació multisensorial Snoezelen, que parteix “de les sensacions i de les informacions que ens aporten els sentits, intentant que el sistema central funcioni i doni respostes”, i l’Anna Esclusa va endinsar-se en l’univers de la Basale Stimulation, on “el cos és el punt de partida per a la pròpia orientació”. En Raül Vilar va incidir en que la reminiscència “dóna valor a la història de vida; a l’acompanyament, i a preservar la història, la cultura i les tradicions. Al valor a les persones com a tals”, certificant que “augmenta l’autoestima; facilita la conciliació entre el passat i el present; apropa diferents generacions i comunitats; fa que la persona es reconegui com individu independent; permet aprendre de les experiències;…” i concloent que “si tractem a la gent com persones, tot flueix”. Finalment, en Josep Vila, va introduir als assistents en el Dementia Care Mapping (DCM), una eina que, tal i com va comentar, “és qualitativa més que quantitativa” a partir d’un “procés d’observació sistemàtica”.

L’assistència a l’acte em va permetre retrobar a la Duna Ulsamer i en Raül Vilar – amb qui en el seu moment vaig descobrir experiències vinculades a la reminiscència -, i a qui vaig tenir el gust de tornar a veure, i també tractar per primera vegada la Carol Westerman, que va tenir l’amabilitat de dedicar uns minuts a escoltar i compartir amb mi algunes reflexions sobre l’eina de la qual és especialista: la validació. 

Assimilar la saviesa de qui et parla

Les meves col·laboracions com a periodista amb Llambrusca Alzheimer Penedès, entitat a la qual vaig arribar des del meu treball de recerca com a escoltadora i en el marc del qual es va gestar el vigent programa terapèutic Som i Sentim, em permeten conèixer persones realment interessants que, més enllà de suposar un revulsiu per qui llegeix les seves experiències, personalment em transmeten ganes de viure i de fer-ho amb il·lusió.
La Natàlia Colet és tota una dona. Més enllà de la seva edat, del seu estat de salut – que, per cert, és envejable – o de les activitats que dur a terme, és algú  que transmet passió i ho fa amb una naturalitat tan extrema que sembla que no pugui ser. La seva intel·ligència emocional és del tot sorprenent per la senzillesa amb que la fa patent.
I pensar que per poder rebre tot aquest univers de percepcions només cal parar atenció i obrir – ben obertes – les orelles… tot estant preparat per rebre i assimilar la saviesa de qui et parla!

Natàlia Colet… escoltar-te ha estat un autèntic plaer!

Dinar Cactusil

L’Ariadna Albareda, alma mater junt amb la Marta Riudavets de l’Estudi de Disseny Gràfic i Multimèdia Cactus Seny Gràfic (Cct Design), organitza trobades de persones de diferent procedència, però que tenen en comú que exerceixen com a freelance i en camps on la creativitat i la il·lusió tenen un pes específic a l’hora de treballar.
 
L’objectiu és que en el marc d’un dinar basat en l’esperit de col·laboració, en el que ella fa d’amfitriona – és a dir, ofereix casa seva -, es pugui compartir. Compartir en el sentit ampli de la paraula: el menjar, la paraula, les experiències, els somriures, les ocurrències,…on tothom tingui l’oportunitat de parlar i escoltar amb l’objectiu de crear espontàniament un laboratori d’idees des de la naturalitat i la proximitat.
El desenllaç de tot plegat…incert i engrescador…
Gràcies Ariadna per aquesta iniciativa!
*L’Ariadna i la Marta són les ideòlogues de la imatge associada al concepte “llegats familiar”, una eina que utilitzo habitualment en els meus projectes com a escoltadora.