Blog

SECCIÓ D’OPINIÓ DE LA FURA: JUNY

Aquest mes de juny, a la col•laboració “Aventures d’una escoltadora”, reflexiono en relació a com n’és d’important compartir amb les comunitats de les quals es forma part. Tant si és amb la família com si és amb els companys, amb les diferents colles d’amics, amb els veïns més immediats, amb els coneguts, amb els molts individus diferents amb els quals es tracta si és que es treballa en contacte amb les persones, amb els empleats dels establiments que ens proveeixen,…Sigui amb qui sigui que ens estiguem relacionant…ens vinculem en més o menys mesura i…d’una manera o altra acabem compartint.

Enllaç La Fura:

https://lafurapenedes.cat/el-plaer-de-compartir-en-comunitat/

Text:

El plaer de compartir en comunitat

Què n’és d’important compartir amb les comunitats de les quals formes part! Tant si és amb la família com si és amb els companys, amb les diferents colles d’amics, amb els veïns més immediats, amb els coneguts, amb els molts individus diferents amb els quals es tracta si és que es treballa en contacte amb les persones, amb els empleats dels establiments que ens proveeixen,…Sigui amb qui sigui ens estem relacionant…ens vinculem en més o menys mesura i…d’una manera o altra s’acaba compartint.

Potser hi ha ben poques coses més engrescadores que saber que en alguns d’aquests col·lectius als quals pertanys et pots deixar anar i expressar-te amb confiança. Sens dubte, la seva escolta – sempre i quan sigui respectuosa – i la seva empatia et retornaran en forma de lucidesa i benestar.

Al llarg de la trajectòria del meu treball de recerca com a escoltadora i, per tant, com a professional de la comunicació interessada en difondre els beneficis de la creació d’espais d’escolta activa he anat descobrint com en poden arribar a ser de variats els escenaris on es donen i les persones que hi coincideixen. Al cap i a la fi, allò important és que una sèrie de sintonies coincideixin en l’espai i en el temps. I és llavors quan aflora el plaer de compartir!

Personalment, per caràcter i per bagatge vital, he anat perdent la recança a integrar-me en comunitats que em sedueixen, independentment de si són d’una tendència o d’una altra; si són més o menys multitudinàries; si són més o menys actives;…els cas és que, tant si les ideo jo com si ja estan establertes i m’hi adhereixo he comprovat que m’aporten qualitat de vida. Fins ara, han estat font de molts més estímuls que no pas de decepcions i, per tant, en sóc una fan.

Anuncis

Tot participant en l’organització del projecte EVA354

Molt contenta d’haver pogut participar en l’organització de la quinzena edició del festival de narració i tradició oral “En veu Alta (EVA)”, concretament en el seu projecte EVA354: un servei de voluntariat lector que té recorregut des de 2014 i que es coordina i actua en diferents àmbits locals i socials del Penedès.

“L’ENVELLIMENT ÉS COSA DE TOTS”. SISENA SESSIÓ DE TREBALL: “EL DRET A MORIR DIGNAMENT”

Per dur a terme aquesta sessió es compte amb la presència de dos convidats: Jaume Roig, metge especialitzat en cures pal·liatives i membre del Comitè d’Ètica Assistencial de l’Hospital Comarcal de l’Alt Penedès, i Jordi Manyà, que forma part del col·lectiu “Jubis” (un grup de mestres jubilats que es reuneix periòdicament per parlar i per dur a terme activitats) i que actua com a representant del grup de persones que tenen intenció de posar en marxa al Penedès una delegació de l’Associació pel Dret a Morir Dignament (DMD).

El primer en intervenir després de donar la benvinguda tant als assistents com als convidats és en Jordi Manyà, que explica el per què de la intenció de endegar un grup local de la l’Associació pel Dret a Morir Dignament. Planteja que es tracta d’una entitat que està treballant molt en relació a fer pressió a nivell legislatiu perquè es reconegui el dreta a l’autonomia i drets dels malalts. En particular, pel que fa a l’eutanàsia o el suïcidi assistit. Ha despertat l’interès dels promotors – a l’hora de la posada en marxa a la comarca del Penedès – els coneixements tècnics, però també el fet que aquesta associació compti amb experts i contactes, així com el fet del bagatge que arrossega a partir de la feina feta. La seva pressió, junt amb tots els moviments que s’estan generant en aquest sentit, han aconseguit que, per exemple, el Parlament de Catalunya es plantegi l’elaboració d’una llei en aquest línia que, malauradament, sembla que a Madrid ha quedat aturada degut a la interrupció de la legislatura. Paral·lelament a aquests plantejaments, els seus membres estan treballant en pro de la normalització de la mort en el si de la societat.

Àngels Cererols: La gent diu que el tema de la mort és potser el darrer tabú que queda a la societat?

Jordi Manyà: Efectivament, el tema ens queda lluny i la medecina l’ha tret de la quotidianitat. Els avanços mèdics n’han millorat les condicions i ha distanciat la mort en el temps. En aquests darrers anys, però, els professionals de la medecina també han evolucionat pel que fa al tractament de la mort.

Jaume Roig: Quan jo estudiava no es parlava de la mort, es parlava de curar. La medecina, efectivament, ha evolucionat molt en qüestió de benestar social i també ha aconseguit que visquem més anys. Hem d’acceptar, però, que això no significa que tot es pugui curar perquè, de vegades, es té la idea que no poder-ho fer és un fracàs, com a mínim a nivell social. Així doncs, la societat no accepta que més aviat o més tard ens hem de morir. I ho creuen així també, encara que sembli una paradoxa, moltes persones d’edat avançada.

Assistent: Personalment, considero que la teva visió de la mort és una o una altra depenent de en quina edat te la planteges. A partir dels 80, per exemple, els projectes de vida que fas tenen objectius a curt termini.

Jaume: És un fet que hi ha malalties que els metges actualment no curem. Ara bé, sí que es pot orientar pel que fa a models de com ens morim:

  • De cop (accident, per exemple): una petita part de la població.
  • En format muntanya o que arriba un moment en que comences a experimentar una disminució de la teva qualitat de vida en matèria de salut (malalties neurodegeneratives, per exemple): una porció àmplia de la població.
  • Malaltia incurable (càncer, per exemple): una porció àmplia de la població.

Socialment, tenim acceptada la idea que ens podem morir de càncer perquè la investigació ha aconseguit convertir-lo en crònic, però no en tots els casos.

Qui mor de vell? Ningú. Abans sí. Sense anar més lluny, el meu avi es va anar apagant…va deixar de menjar i de beure…i es va morir.

És important tenir en compte que existeixen una sèrie de malalties que sí que tenen cura, però que de mica en mica aniran minvant les nostres facultats.

Cal interioritzar que la vida té un límit i que, per tant, s’han de viure situacions de final de vida. Es tracta d’un procés que fa el pacient individualment i que també fa el seu entorn. És important que ens plantegem com acompanyem aquest procés. La medecina intenta donar respostes, però li costa. Caldria que hi hagués accés de veritat a les cures pal·liatives… que s’invertissin esforços en acompanyar aquest procés a nivell emocional paral·lelament al vessant eminentment mèdic…amb psicòlegs…S’estan produint i s’hauran d’anar produint canvis de model pel que fa a la medecina pal·liativa.

Àngels: Aquelles persones que no necessiten atencions mèdiques a tota hora, però que saben que s’estan morint…Poso l’exemple d’una malalta de càncer avançada que sabia que es moriria aviat i que va demanar a uns amics si era possible que pogués anar a morir a casa seva…perquè l’acompanyessin a fer el seu procés de mort. És un cas que es va donar quan jo era jove i en aquell moment els vaig felicitar i – curiosament – ells em van dir que no eren ells els que eren generosos amb la seva amiga sinó que es consideraven afortunats de poder acompanyar-la en aquells moments.

A l’hospital o a casa…amb els professionals de la medecina, amb la família o amb els amics…i…llocs per anar a morir?

Jaume: El lloc és indiferent. És l’entorn que t’acompanya el que és determinant. Hem desplaçat les morts – i també els naixements – a l’hospital o als sociosanitaris. Ja no es planteja ni fer la vetlla a casa, ja que la societat ens n’ha donat resposta a través dels tanatoris. I tant sigui a l’hospital o a casa és important poder morir bé. I que ho facis moltes vegades no depèn dels medicaments sinó que, insisteixo, depèn de l’entorn, dels processos de vida viscuts, del bagatge, dels vincles familiars i dels que estableixes amb els amics,…Però, què no en parlen les famílies d’aquestes coses?

Àngels: Veiem contínuament com a les criatures, per exemple, se les aparta de la mort. A unes cultures més que a d’altres…

Assistent: Bé, és que les criatures estan hiperprotegides en tot.

Assistent: I això, considero, és una gran equivocació. Les persones tenim necessitat de saber, de veure i de palpar. Efectivament, se n’hauria de parlar més a casa…de la mort…i amb els nens i nenes també.

Assistent: La mort és una realitat que s’amaga. I això fa que hagi acabat esdevenint un tabú. A casa, quan jo era petita i hi havia un moribund, sentíem la seva ranera…uns dies…mentre fèiem vida normal. No entràvem a l’habitació, però aquell procés era present. També vivíem el procés a través dels animals perquè a casa n’hi havien i, per tant, s’establia més contacte. La mort, junt amb d’altres aspectes fisiològics, estaven més presents. Avui dia tendim a salvar la vida com sigui. En el nostre cas, volíem que l’avi morís perquè crèiem que havia arribat el moment que així fos i la medecina es resistia a deixar-nos el poder de decisió.

Jaume: Doncs a l’Hospital de Vilafranca potser passa al revés…Per poc que es pugui intentem aplicar criteri als tractaments.

Assistent: Els que no deixen acabar de morir als que estimen potser és perquè tenen por ells – no el malalt – a morir. A la canalla se l’aparta…Potser no és higiènic…això ho entenc…però perquè se’ls hi amaga? La nostra experiència, en el meu cas els meus néts han conviscut amb els seus rebesavis i quan es van morir va ser natural…familiar…i no han quedat traumes al respecte. Quan ens anem fent grans tenim més por a la mort i, per tant, intentem fer perdurar la vida. Al cementiri? Déu nos en Guard!…Però si és un lloc de repòs i pau…Hauríem de parlar-ne més, hi estic d’acord. I quan una persona no té cura, no allargar el patiment. Jo, personalment, estic d’acord amb l’existència de l’eutanàsia.

Àngels: Deuen ser molts els motius pels quals les persones no parlem de la mort. Potser un d’ells és la sensació que és un fracàs. Ja sabem que ens morirem. Hi ha persones que ho tenen clar, però no és habitual…Com encaixa en aquest context el tema de l’eutanàsia?

Jordi: Una forma de promoure que la gent parli de la mort és que l’accepti i, fent-ho, es vagi normalitzant i, per tant, s’abordi com es vol morir.

Assistent: Una manera de perdre la por a la mort també podria passar per possibilitar que les persones tinguin l’opció de poder morir a casa.

Assistent: Es pot conviure amb la mort també a l’hospital…comptant amb l’ajut de les instal·lacions i equip de professionals de pal·liatius.

Assistent: El fet de fer-ho a casa facilita que la persona estigui present perquè, si no, passa de ser-hi a no ser-hi i no s’ha tingut l’oportunitat d’anar vivint el seu procés. Avui hi és i demà ja no hi és.

Assistent: Avui dia s’ha arribat a viure tan separat de la mort…I, de fet, s’ha fet evident que la persona està més ben cuidada a l’hospital.

Assistent: És més còmode i és que actualment tendim, en aquest aspecte i en molts d’altres, a la comoditat.

Assistent: Però jo sóc perfectament conscient que a casa no podria facilitar-li les cures ni els serveis necessaris a segon quin tipus de malalt…

Assistent: Una altra manera de perdre aquesta por a la mort podria passar per acompanyar a d’altres persones en el procés de mort. Conec el cas d’una persona que ho està intentant d’aquesta manera…

Assistents: Però, pal·liatius no et pot assistir a casa?

Jaume: Efectivament, avui dia existeixen equips tècnics i professionals preparats per facilitar una mort digna a casa, però que això sigui possible depèn de la complexitat de la malaltia, del malalt, de l’entorn,…hi ha molts factors que condicionen. L’equip humà treballa amb tots aquest inputs a l’hora de determinar si és possible fer l’acompanyament a domicili. De vegades, a casa no es pot garantir una atenció adequada. Tot i així, hi ha gent que mor a casa. I en són unes quantes i generalment tot va bé. És clar, però, que tot es pot millorar: des dels centres d’atenció primària fins als sociosanitaris.

De fet, què és millor: morir aquí o allà? No és un discurs que s’hagi de fer. Potser el que caldria és plantejar-se que amb els recursos dels quals es disposa: quina és la millor manera de morir?

Assistent: Suposo que depèn de cada cas…

Assistent: En el meu, que sóc donant d’òrgans, ja m’han advertit que una de les condicions és que em mori a un hospital.

Jordi (a en Jaume): Què és una bona mort?

Jaume: L’eutanàsia.

Jaume: Tot i així, tal i com jo ho veig, la mort no depèn dels últims moments i prou. De vegades, tinc la sensació que amb l’exercici de la meva professió estic envaint la intimitat del pacient i la seva família. La meva impressió és que les persones amb una trajectòria vital determinada, que mostren solidesa i gaudeixen d’un entorn adequat tendeixen a morir amb placidesa, mentre que les tenen fronts per tancar o coses pendents de resoldre es moren malament.

I, en aquest sentit, influeixen:

  • Les creences, que poden ajudar o bé distorsionar, però que en tot cas condicionen. La meva experiència m’ha fet observar que el materialisme comporta fracàs, mentre que l’espiritualitat comporta serenitat.
  • L’entorn, ja que és molt diferent morir sol o acompanyat per algú que t’estima. Morir patint per algú altre o bé fer-ho sentint-se reconfortat. Són circumstàncies que de vegades es poden triar i que de vegades no.
  • Què deixes en aquest món? Si l’individu creu que com a persona ha estat plena dibuixa una estela determinada. Considera que ha fet un pas per la vida correcte i que algú, d’una manera o d’altra, se n’aprofitarà. Qui no ha fet res té la incertesa de què en quedarà del seu pas per la vida.

És important incidir, doncs, en com visc el procés de mort: com estic?, de qui m’acompanyo?, com el visc?,…I per fer això cal tenir en compte com ha estat tot el procés de vida fins arribar a aquest moment.

Àngels: Així doncs, una bona vida porta a una bona mort…

Assistent: Des d’aquesta perspectiva, la mort és el punt i final d’un trajecte. I, en aquest sentit, potser cal reflexionar en relació a què ha estat la meva vida, a com està sent la meva vida i com vull que sigui la resta fins a aquest últim pas, que és la mort. També ens podríem preguntar què estem disposats a fer per viure una mica més. Crec que, efectivament, són aspectes que ens ajuden a viure la mort d’una determinada manera. Així doncs, arriben a la qüestió de què no estem disposats a fer i, per tant, com enfrontem el trajecte. Qui vull que siguin els protagonistes de la meva mort? Perquè si els elements que envolten la mort la condicionen…els desitjos personals s’haurien d’encabir dins de les possibilitats que ofereixi l’entorn…Ara bé, ha quedat ben clar que la mort digne arriba després d’una vida digna…i complerta.

Jordi: Per determinar què estic disposat a acceptar per allargar el temps de vida existeix el document de voluntats anticipades.

A continuació, es posen sobre la taula diferents títols de llibres i films que aborden el tema del procés de mort. Se’n fa referència i, en alguns casos, se’n llegeixen fragments.

Assistent: En definitiva, és quan aprens a viure que aprens a morir i, al revés.

Àngels: No ho sé, el contacte amb la mort de l’altre no sé si t’ajuda a portar millor la teva perquè, al cap i a la fi, el que es mor és l’altre. És diferent quan ens enfrontem directament a la nostra pròpia mort i ens la plantegem.

Jaume: Jo que tracto amb persones terminals…si ets capaç d’escoltar-les, t’enriqueixes molt. El fet d’estar en aquest punt de la seva vida fa que moltes d’elles es tornin despreses i es deixin anar…i que et parlin…i vas tirant del fil…Algú que arriba al final de la seva vida…que sap que s’ha de morir…s’obre molt…

Àngels: Fins a quin punt…quin marge de maniobra té la persona per decidir com vol morir? En última instància qui decideix: el malalt, els familiars o els metges?

Jaume: No és fàcil respondre…Les persones que tenen fet el testament vital casi que no el necessiten a l’hora de morir. Si som capaços d’haver-ne parlat amb la família, si en aquesta família hi ha estimació, si ja s’han dit tot el que s’havien de dir, si ja han fet tot allò que creien que havíem de fer, si han tancat les coses,…El document ajuda…sobretot agafa validesa quan el malalt no por respondre per si mateix, però si té el cap clar…se li pregunta que què vol fer…Ningú no m’ha dit mai que el deixi tranquil quan arriba aquest moment. Hi ha pànic a adormir-se…hi ha serenitat per demanar de no patir…Les persones saben quan toca dir allò de: fins aquí he arribat!

De vegades, durant una convalescència que, a priori, porta a recuperar-se, es donen converses com aquesta:

Pacient: Jo em moriré!

Metge: Com ho farà?

Pacient: No puc fer res del que m’agrada i, per tant, em moriré.

Metge: No és tan fàcil.

Pacient: Sí que ho és!

I és que quan el cap desconnecta de manera conscient, el cos va darrera.

Jordi: El document de voluntats anticipades és el principal cavall de batalla de l’associació de la qual ens agradaria que es muntés una delegació al Penedès. Ho és juntament amb la reivindicació del dret a l’eutanàsia. Diu l’entitat que, sigui quina sigui l’eina, és un regal que et fas a tu mateix, a la família i al personal mèdic. A nivell personal  perquè detalles les circumstàncies de la teva mort…puntualitzant que no estàs disposat a segons quines practiques per tal de viure una mica més. A nivell de la família perquè pugui decidir per tu en base al teu criteri i per evitar conflictes i baralles. És, al cap i a la fi, una manera que tot estigui clar. Així mateix, l’equip mèdic també té una guia. Tot plegat fa que la persona estigui tranquil·la en aquests darrer procés de la seva trajectòria vital i que sàpiga que no haurà d’estar pendent de protocols.

Assistent: M’han comentat que cal tenir en compte també que aquest document funciona a Catalunya d’una manera i a la resta d’Espanya d’una altra. És realment així?

Jaume: El document va néixer d’una llei de la Generalitat de Catalunya. I automàticament va ser remesa a Madrid. Com a ciutadà hi tens el dret i no cal ni tan sols que vagis a un notari per deixar-ne constància. Existeix un registre centralitzat de fàcil accés per a metges, tant és si qui el consulta o fa des del CAP o bé des de l’hospital…de fet, es pot fer des de qualsevol punt del sistema sanitari. Es va fer així perquè s’entén que no pots anar a tot arreu amb la teva història clínica.

Jordi: Els hospitals adscrits a l’església no sempre respecten i, per tant, apliquen aquestes últimes voluntats. Quan això passa, el malalt s’ha de traslladar.

Assistent: Efectivament, existeix el document a nivell estatal, però sí que és cert que cada autonomia en té una regulació pròpia. Està bé saber que una cosa és el que expressem en el document com a voluntat pròpia i una altra cosa és el marc legal. No podem deixar als nostres familiars, representants i professionals mèdics davant de segons quines situacions. Ara bé, es pot fer constar que, en cas que la llei canviï en el sentit de la nostra demanda, ens hi acolliríem. La redacció és bastant lliure, tot i que existeixen diferents models. Al cap i a la fi és un document que cada sol·licitant ha de redactar en primera persona.

Assistent: He sentit a dir que a nivell de Congrés dels Diputats s’està discutint una llei sobre l’eutanàsia. En quin punt està el tema?

Assistent: És a la taula.

Assistent: Hi comença a haver definició a partir de tots els posicionaments, però no s’ha arribat a concretar perquè s’han convocat les eleccions generals. De tota manera, anem cap aquí.

Assistent: Pel que fa al document d’últimes voluntats, comentar que s’ha de tenir en compte i complir. Si no es fa, s’està fora del marc legal.

Assistents: Ara bé, els metges han de voler fer-ho…o interpretar-lo adequadament…

Jordi: L’associació ens explica que aquests casos en que no es respecte o no s’interpreta correctament el document de voluntats anticipades es treballen per tal de pressionar als centres sanitaris o professionals sanitaris en el sentit que siguin conscients de la validesa del document.

Assistent: El document es pot tramitar a qualsevol centre da salut i automàticament va a parar al registre central. És molt simple, tant de redactar com de cursar. I, a més, es pot revocar en qualsevol moment. També es pot rectificar…tant per restringir-lo com per ampliar-lo.

Enllaços:

https://biblioteca.vilafranca.cat/noticies/lenvelliment-es-cosa-de-tots

Una sessió sobre el dret a morir dignament tanca el cicle «L’envelliment és cosa de tots»

https://www.csapg.cat/participacio-de-professionals-de-lhospital-de-lalt-penedes-en-la-sessio-sobre-el-dret-a-morir-dignament-feta-a-la-biblioteca-torres-i-bages-de-vilafranca/

 

Construcció sostenible: decàleg per afrontar la crisi climàtica

El congrés “Lògiques d’Innovació i de Canvi”, a BBConstrumat, va dedicar la seva primera jornada al canvi climàtic i el seu vincle amb l’univers de l’arquitectura i la construcció. Emilio Santiago Muíño, director tècnic de medi ambient i antropòleg, va conduir la ponència magistral; incidint en la cruïlla històrica actual, en la qual el esser humà es troba davant de reptes que no tenen precedents, donat que – va argumentar aquest expert – ja fa 40 anys que està vivint per sobre de les seves possibilitats biosfèriques.

Enllaç:

https://www.caloryfrio.com/construccion-sostenible/construccion-sostenible-decalogo-afrontar-crisis-climatica.html

SECCIÓ D’OPINIÓ DE LA FURA: MAIG

Aquest mes de maig, a la col•laboració “Aventures d’una escoltadora”, reflexiono en relació a que des que em plantejo com vull que sigui el meu envelliment – o sigui cada dia de la meva vida a partir de la jornada següent – tinc més clar que si em ve de gust fer o sentir alguna cosa, m’hi he de posar bé i l’he de possibilitar perquè, si és el cas de penedir-me, que sigui d’haver-me arriscat i que hagi estat el que hagi estat. I ja posats, he entès que cal emprendre aquests petits o grans reptes des del cor, la panxa o la intuïció perquè la raó…acostuma a enganyar-nos.

Enllaç La Fura:

https://lafurapenedes.cat/amb-que-em-quedo-i-que-descarto/

Text:

Amb què em quedo i què descarto

Una de les coses que més sento a dir des que treballo amb gent gran és que si em ve gust fer alguna cosa, la faci. Si després me n’hagués de penedir, que sigui perquè ho he fet i no perquè no ho he fet. I és més…arribat el moment…quan se’m presenti l’oportunitat – se m’acostuma a aconsellar – que decideixi com i de quina manera portar-ho a terme tot seguint el que dicti el cor, la panxa o la intuïció. Em comenten que no faci cas de la raó perquè – argumenten –  t’acostumarà a enganyar.

I em sembla que de tant sentir-ho a dir n’he anat aprenent. I com que ho faig sempre que en tinc l’ocasió he pogut anar observant com succeïen coses i com se’n derivaven experiències. Ara que ja hi estic entrenada tinc la sensació que he connectat amb una mena de sisè sentit que veu els camins que he de recórrer allà on els meus ulls no hi acaben de distingir res definit. És una dinàmica que a cop de repetir-se em dóna seguretat i, per tant, em proporciona tranquil·litat.

Sigui el que sigui el que se’n derivi d’una acció duta a terme des de l’instint, ara ja sé que és el que ha de ser. I sento que a mesura que el temps va passant i que alguns fets i algunes de les persones que m’han acompanyat en diferents etapes de la vida van quedant enrere, aquesta és una percepció que és va fent més i més present en el meu dia a dia.

 

Si aparentment allò que se’n deriva de la decisió presa comença amb el peu esquerra no em preocupo gens. Resto a l’espera. I si d’alguna manera es fa manifest el batec del cor, el run run de la panxa o l’esclat de la intuïció…sé que tot anirà bé. Potser hi ajuda en gran mesura, com deia aquell, saber que sempre em tinc a mi mateixa i, per extensió, a totes les persones a les que estimo i m’estimen.

“L’ENVELLIMENT ÉS COSA DE TOTS”. CINQUENA SESSIÓ DE TREBALL: “LA GESTIÓ DEL TEMPS LLIURE”

S’inicia la sessió partint d’una definició:

Tiempo libre, es el tiempo disponible, es decir, el que no utilizamos para trabajar, dormir o comer. Que podemos utilizar en forma adecuada o no. Cuando utilizamos ese tiempo libre en forma creativa, para equilibrar y desarrollar nuestra experiencia, estamos en presencia del ocio. O sea, el ocio (que no es no hacer nada) es en concreto, tiempo libre que dedicamos para hacer lo que nos gusta y enriquece, en cuanto a la relación con los demás.

És un tema que a qui sap gestionar el temps lliure no li desperta cap interès, mentre que a qui no en sap, tant per defecte com per excés, li crea inquietud.

I de seguida, si s’aprofundeix una mica, apareix el conflicte:

https://www.topia.com.ar/articulos/el-ocio-represivo

(Extracte) “Una proporción cada vez más creciente de desublimación en el ocio debe acompañar a la sublimación cada vez más creciente en el trabajo. Contra el cansancio, la depresión, el envejecimiento prematuro, la excitación, la fealdad, que provocan el trabajo alienado, el mal alojamiento y la ciudad insalubre, la sociedad capitalista ofrece como remedios, como “antídotos”, las vacaciones turísticas, es decir, la consumición de un producto que ofrece muchas ventajas al que lo vende, pero muy pocas al que lo compra. ”“El placer, el bienestar y la salud física rechazados en la vida cotidiana pueden, aparentemente, ser sólo proporcionados por las mercancías de la industria del ocio, que ofrecen en realidad un goce de sustitución, imaginario, cosificado, un simulacro de goce. La ‘desublimación represiva’ se confunde con la consumición. Al consumir, el hombre no satisface sus propias necesidades, sino la necesidad del mercado interno del sistema.”

A la Revista Topía, una publicació quadrimestral de psicoanàlisi, societat i cultura, Carlos Alberto Barzani referencia a Sebreli, J. J.: Mar del Plata, el ocio represivo, Ed. Tiempo Contemporáneo, Bs. As., 1970.

IMG-20190430-WA0003

La introducció de la sessió s’articula en base a conceptes:

Concepte 1. El pas del temps. Conscienciació:

Reflexió sobre el pas del temps. You Tuber. El canal de Korah:

https://www.youtube.com/watch?v=uG5OvkiJP7I

El pas del temps en algú que coneixem (Charles Aznavour):

https://www.youtube.com/watch?v=g23a_yShHQo

Concepte 2. Mètodes de Gestió del Temps (sempre lligats a la producció i, per tant, obviant el temps lliure. I si es té en compte, se li extrapolen criteris de producció).

Metodologia GTD aplicada a l’oci.

https://www.youtube.com/watch?v=21o5KFVCusQ

Pensament Lateral. Edward de Bono

https://www.youtube.com/watch?v=wzHw2gcXFTA

Concepte 3. Contacte amb el ritme vital (circadià o biològic), tot buscant la consciència de la incoherència entre el que el cos s’ha demostrat que necessita i el que la societat ofereix pel que fa a opcions destinades al temps lliure.

https://www.youtube.com/watch?v=cpxc6BTZx80

https://www.youtube.com/watch?v=zjQmidcFFkU

Concepte 4. Contacte amb la natura com a revulsiu per reconciliar-se amb el ritme vital i viure una millor gestió del temps lliure.

https://www.youtube.com/watch?v=Uz1-ctIWBQY

https://www.youtube.com/watch?v=uylwvepppt0

Final

Curt “Alike”

https://www.youtube.com/watch?v=kQjtK32mGJQ

Es tanca la introducció amb un curtmetratge.

IMG-20190430-WA0005

Debat:

El temps lliure, doncs, es pot viure des de llocs diferents: des de la calma…des de les turbulències…Les diferents definicions, però, no acaben de proporcionar una explicació convincent per a un corrent de persones que, per exemple, introdueixen la idea que l’oci és una utopia creada pel sistema capitalista perquè no ens satisfaci i tornem a la vida laboral amb més ganes que resignació.

Es planteja a la sala que segons quins tipus de treball – sobretot el torn americà – descol·loquen, són nocius i, fins i tot, poden arribar a fer emmalaltir als treballadors. També es parla d’aquelles firmes que fomenten que els treballadors vinculin el seu temps lliure a l’empresa, estant permanentment vinculats al seu lloc de treball.

És en aquest punt que s’apunta la conveniència de badar…passejar tranquil·lament…

I que es referencia el fet que l’home s’avorreix més que la dona a l’hora de gaudir del seu temps lliure. Ella manté el ritme quotidià durant un temps més dilatat de la seva vida. L’home resta molt més lligat al concepte de la productivitat. La dona, a més, ha desenvolupat diferents mecanismes de productivitat que no sempre estan vinculats a allò estàndard.

Alguns assistents manifesten que des que s’han jubilat no paren de fer coses. I tant ells com d’altres persones de la sala diuen sentir la necessitat de cercar l’equilibri…i ho fan seguint diferents formules. Mentre que alguns busquen tasques per omplir una part del temps i destinar la resta a fer el que es vol, d’altres no tenen massa idea de com organitzar-se.

S’apunta la possibilitat que moltes persones arriben a grans sense haver cultivat una vida en paral·lel a la feina o a la família i que, per tant, es troben amb moltes dificultats per trobar al·licients, tant pel que fa a activitats com a d’altres persones per compartir-les.

Així mateix, es parla de la conveniència de ser conscient que hi ha coses que ja no es poden fer i que, per tant, s’ha de buscar – sí o sí – el marge de temps per poder fer-les durant l’època productiva.

Una membre de l’equip de treball destaca un comentari aparegut durant el passi d’un dels audiovisuals en que es destaca la importància de no trobar-se en la situació de penedir-se de no haver fet alguna cosa sinó, al contrari, de si és el cas penedir-se per haver-la fet.

Una altra assistent posa l’accent en que jubilar-se podria arribar a suposar la pura contemplació…el no tenir res a fer perquè…de fet…es té tot el temps del món. I, en conseqüència, – explica una altra persona – es pot sortir al carrer sense expectatives i…de cop…te n’adones que està ple de gent…i l’assistent assenyala que, davant d’aquesta circumstància, un es pregunta: què no treballa la gent? …I a l’hora s’entra en una dinàmica de buscar sentir-se útil…fer coses que t’omplin…I, en aquest cas concret, aquesta usuària narrava que abans d’anar a dormir feia un curós repàs de tot el que faria l’endemà per sentir-se bé…com si fos una mena de teràpia.

Es manifesta que és convenient comptar amb activitats programades de manera fixa i així se sap que tal dia i tal altre hi ha una o altra ocupació, de manera que també – això sí – es reservi espai a l’espontaneïtat. N’hi ha que parlen d’un esquema obert per si fa bon dia o no, per exemple, i en funció d’això tirar cap un cantó o cap un altre.

És en aquest punt que s’anomena el fet que a partir d’una determinada edat es va més lent…Cal més temps per cuidar-se, per la higiene, per la neteja,…Es limiten les capacitats…I de vegades no s’arriben a assolir les fites que un es marca i, per tant, cal substituir-les per d’altres.

Un altre usuari destaca que no en té cap dubte que les graduals i sistemàtiques modificacions del cicle biològic des de fa tant de temps han comportat que els integrants de la societat mostrin incapacitat per afrontar els temps que en cada moment toca viure.

Es parla també de la importància de la llum. S’explica el cas personal d’una persona que després de viure tota la vida a la ciutat – amb tanta llum artificial a pràcticament totes les hores del dia – quan va venir a viure al Penedès i, en ple hivern, i a les 5 de la tarda era completament fosc, li agafava un no sé què i al cap dels dies es va anar sentint deprimida…i essencialment tot plegat estava relacionat amb el fet de no estar-hi acostumada. Trobava a faltar la llum. I, en aquest sentit, s’apunta la relació entre l’arribada de la tardor i l’increment dels casos de depressió. La manca de llum és determinant en aquests casos.

Es comenta, d’altra banda, que quan algú proper mor…tots plegats reflexionem i ens n’adonem de coses i fets…som més conscients…però més o menys ràpidament es torna a la normalitat. I, és que no pot ser d’una altra forma – argumenta una usuària –, perquè no es podria viure sempre amb aquest estat. I, al fil d’aquest comentari, es diu que potser sí que el que hauria de passar és que a partir d’aquest i d’altres punts d’inflexió vitals hi hauria d’haver algun canvi en el dia a dia…en la qualitat de vida que es té…en com s’enfoquen les coses…I arribat aquest punt es parla del pes de les rutines…perquè – es raona – hi estem tant acostumats! Ara bé, també s’apunta, que aquestes rutines es podrien adequar cada vegada una mica més als ritmes biològics…a les hores de dia segons les marca la natura…

Es reconeix que es necessita autoimposar-se una sèrie de pautes per aconseguir la subsistència. I en aquest sentit, un assistent explica que per a ell el temps lliure o d’oci ha d’estar composat de tres pilars:

Activitats creatives, d’interès cultural i que afavoreixen l’aprenentatge, que es poden fer sols o en companyia, depenent del cas.

Activitats físiques, perquè la consecució de l’hàbit físic comporta satisfacció i qualitat de vida tot i el patiment que pot suposar en moments puntuals.

I, diu aquest assistent, que un cop aconseguit un òptim estat físic i anímic, calen…

Activitats socialitzadores, perquè els humans necessitem el contacte amb d’altres persones.

Una altra usuària parla de que ha hagut d’aprendre a badar. Que li sembla una pràctica molt sana. Comenta que era un dels aspectes pels quals tenia por a jubilar-se. Ha fet un treball i ha passat d’omplir el temps a gairebé no tenir coses programades i se n’ha adonat com això ha afavorit notablement que sorgissin situacions i trobades no programades que han resultat ser molt enriquidores.

Un altra persona ens narrava que provenia d’una vida laboral amb un ritme molt elevat…que quan encara era en actiu feia llistes de coses que faria quan es jubilés…I que quan per fi hi ha estat se n’ha adonat que ja no es poden fer les coses al ritme que es desitjaria…que la utilització del temps és insuficient…i que, per tant, es treuen pocs resultats del temps del qual es disposa. Exposa que, en el seu cas, ha de dur una agenda perquè, si no fos així, d’una setmana per l’altra potser no se’n recordaria de les coses que s’han de fer. Diu no buscar la productivitat, però sí l’eficàcia…o fruits a la utilització del temps.

És en aquest punt que es reflexiona sobre el fet que no és el mateix gestionar el temps als 65, quan encara s’està força bé, que als 85, que ja no se n’està tant.

Així mateix, es deixa constància que durant el procés d’envelliment no són tan importants els anys com què és el que se sent i com se sent un. Un es planteja el futur i el preveu – no per edat – sinó partint de la situació física. L’edat no és determinant perquè es pot topar amb persones de 80 anys que estan físicament bé i amb una òptima perspectiva vital. Potser cal plantejar-se que no es reflexiona prou sobre la bellesa i, per tant, no es preveu el què i el com. Pensar-hi suposa enfrontar la realitat i, per tant, eludir-ho és no fer-ho.

Tot i que s’ha fet una evolució que ha implicat el deslligar-se dels cicles naturals a tots nivells, tant biològics com naturals, i les persones s’hi han anat adaptant tan bé com han sabut o pogut, el que queda clar és que les persones estan vinculades als cicles de la natura i cal tenir-ho en compte. Cada individu en fa la lectura que vol o pot i, en teoria, pot actuar en conseqüència.

Bibliografia:

“Momo” de Michael Ende  (1973)

“Entre limones” de Chris Stewart (1999)

“Organízate con eficacia” de David Allen  (2001)

“Focus” de Daniel Goleman (2013)

Filmografia:

“Full Monty” de Peter Cataneo  (1997)

“El empleo del tiempo” de L. Cantet (2002)

“Los lunes al sol” de Fernando León de Aranoa (2002)

“Un buen año” de  Ridley Scott (2006)

“Una cuestión de tiempo” de Richard Curtis (2013)

Una escoltadora a l’Hospital del Sagrat Cor de Martorell

Ahir, dia 24 d’abril, en motiu de la celebració de Sant Benet Menni, patró fundador de la Congregació de les Germanes Hospitalàries – titulars de l’Hospital del Sagrat Cor de Martorell -, vaig impartir la xerrada “Escolta activa o com integrar un valor essencial en l’assistència a les persones” pels treballadors de l’hospital, des de metges a infermeres, passant per terapeutes, psicòlegs i personal d’administració. Va resultar un autèntic plaer compartir les meves experiències i inquietuds com a escoltadora amb aquests ampli ventall de professionals del món assistencial.image[2]