Blog

SECCIÓ D’OPINIÓ DE LA FURA : ABRIL

Aquest mes d’abril, a la col·laboració “Aventures d’una escoltadora”, reflexiono en relació a la meva passió pels trencaclosques o, com jo n’he dit tota la vida, puzles. M’hi puc passar hores, absorta, en aquesta pràctica que aquests dies se m’ha revelat com una mena de metàfora de la vida.

Enllaç La Fura:

https://lafurapenedes.cat/els-puzles-com-a-metafora-de-la-vida/

Els “puzles” com a metàfora de la vida

M’apassiona fer trencaclosques o, com n’hi he dit tota la vida, “puzles”. De ben petita m’hi podia passar hores, absorta, mentre al meu voltant hi succeïen les situacions més diverses. De fet, és un tret identificatiu que es manifesta amb similar intensitat en diversos membres de la meva família, tant en la que em ve donada com en la que he anat construint amb el pas dels anys. Alguns d’ells i elles encara m’acompanyen en aquesta dèria, mentre que d’altres ja no hi són.

Ara ja feia uns quants anys que no podia posar-me a fer “puzles” de mil peces perquè el dia a dia no ho afavoria. Però ha arribat el confinament i, en aquest sentit, s’ha obert el cel i els tres “mils” que hi havia a l’armari des de feia anys, esperant la seva oportunitat, han pogut treure el nas. Abans del confinament,in extremis, vaig demanar a una molt bona amiga la seva taula plegable, i vaig adequar un espai a dins a casa – amb llum exterior a dojo i sortida a l’exterior per tenir l’oportunitat de flairar l’aire primaveral – per tal d’emprendre l’aventura amb garanties d’arribar fins al final.

I és que fer un “puzle” té la seva tècnica – cadascú en té una de pròpia – i, sigui quina sigui, contempla una part més aviat cognitiva, molt lligada a l’organització de les tasques; una altra eminentment emocional i que està vinculada a la il·lusió que desencadena localitzar cadascuna de les peces – i en són mil! – i, finalment, una d’intuitiva, ja que moltes vegades, sense aparentment cap explicació lògica, aquella peça encaixa justament en aquell buit que fa dies que està ben sol i aïllat.

Els aspectes inherents a la persona que suren quan aquesta decideix tirar endavant un “puzle” són diferents en cada cas. A mi em desperta la curiositat, tot fomentant la meva paciència, i em proporciona l’oportunitat de focalitzar la mirada en un repte íntim i personal que, al mateix temps, m’engresca.

SECCIÓ D’OPINIÓ DE LA FURA : MARÇ

Aquest mes de març, a la col·laboració “Aventures d’una escoltadora”, reflexiono en relació a la importància que existeixin entitats com els bancs del temps, que han sorgit per donar continuïtat a pràctiques que tota la vida s’havien fet en un entorn de veïnatge o amistat.

Enllaç La Fura:

https://lafurapenedes.cat/encara-gracies-que-existeix-el-banc-del-temps/

Encara gràcies que existeix el Banc del Temps

Quan explico als usuaris amb els quals treballo – persones que ja tenen una edat i un bagatge considerable a les seves espatlles – que sóc membre d’un Banc del Temps es queden una mica desconcertats. No perquè els sorprengui que en formi part sinó perquè se’n fan creus que calgui formar part d’una entitat per tal de fer el que, al seu parer, s’ha fet tota la vida en un entorn de veïnatge o amistat: intercanviar coneixements, capacitats i habilitats.

Em pregunten, com si fos una reflexió en veu alta,…”Què et poses en contacte amb un membre del Banc del Temps perquè t’ajudi a efectuar tasques d’electricitat?…què sol·licites a una persona que és membre del Banc del Temps, com tu, que t’ajudi a redactar una carta en català?…què demanes a algú del Banc del Temps que t’ensenyi a fer croquetes?”…

M’argumenten, tot sent conscients d’una realitat que fins ara els hi era aliena,…”És que tota la vida aquestes coses s’han fet – i en alguns entorns encara es fa – de manera habitual i, de fet, s’ha considerat el més natural del món. No havia calgut mai crear col.lectius amb aquesta fi”.

En relació a per què cal un paraigües sota el qual ens puguem aplegar per tal de perpetuar aquestes velles i convenients pràctiques, ells i elles creuen que potser té a veure amb el fet, d’una banda, que cada vegada les persones vivim en una societat més individualista i, d’una altra, que disposem de menys temps de qualitat per establir vincles de tot tipus. I hi estic molt d’acord, tant pel que fa al vessant pràctic – d’ajudar-nos a resoldre inconvenients quotidians – com pel que fa a la part més social – de relacionar-nos per procurar-nos benestar -.

I és que en un context de la naturalesa del Banc del Temps s’afavoreix la confiança, la companyonia i l’intercanvi de perspectives, creant un caliu que massa sovint és difícil de localitzar a qualsevol altre espai en comú. L’ambient que desencadena aquesta iniciativa potencia la complicitat del compartir i, per tant, dota de valor afegit al pur intercanvi de temps a nivell pràctic.

Està clar doncs – i en això estem d’acord tant els i les meves usuàries com jo – que és una sort poder comptar amb una eina com és aquesta a la comarca.

L’equip Millora’t torna a Subirats!

Las metgessa i especialista en gerontologia, Àngels Cererols, i jo mateixa, la comunicadora i escoltadora Montse Bueno, tornem a desenvolupar el projecte Millora’t a 7 nuclis urbans de Subirats. El nostre pas per aquest municipi de l’Alt Penedès ha tingut vàries fases d’implantació de tècniques, eines i recursos d’estimulació cognitiva i emocional destinats a assolir una actitud vital que contribueixi a l’envelliment actiu de qualitat.

SECCIÓ D’OPINIÓ DE LA FURA: FEBRER

Aquest mes de febrer, a la col·laboració “Aventures d’una escoltadora”, reflexiono en relació a la importància d’introduïr aspectes com ara la il.lusió a l’hora de materialitzar projectes de treball o d’afrontar reptes professionals, sobretot si estan vinculats a les persones, perquè són potents generadors d’actitud vital. En el meu cas, en concret, a l’hora d’emprendre programes d’aprenentatge a nivell cognitiu i emocional.

Enllaç La Fura:

https://lafurapenedes.cat/la-illusio-com-a-eix-de-treball/

La il·lusió com a eix de treball

Dies enrere vaig redactar la memòria de treball 2019 per a un municipi de l’Alt Penedès on codesenvolupo un projecte d’estimulació cognitiva i emocional i en el qual des de fa temps hem aconseguit convertir en cabdals valors com ara la socialització, la intergeneracionalitat, la presència continuada de professionals externs procedents de diferents disciplines, i la potenciació del vincle amb d’altres institucions i entitats del poble a partir d’iniciatives creatives. Aquest any, però, amb la meva companya de projecte hem volgut anar encara més enllà i ens hem decidit a introduir un nou eix de treball: la il·lusió.

Des de l’experiència acumulada, considerem que és l’evolució lògica de tot el que ja s’ha anat fent amb l’objectiu de potenciar aspectes que s’encaminen en aquesta direcció. Tot plegat s’ha anat posant en pràctica des de principis d’aquest curs i comença a concretar-se en posades en escena que prèviament s’han treballat, de manera que s’acaben convertint en alguna cosa semblant a una trobada en la que prima el bé comú, en el sentit que es comparteix allò en què s’ha incidit entre els usuaris i també amb d’altres col.lectius, aportant un enriquiment a la societat.

I ho hem fet constar a un document eminentment administratiu perquè som conscients de la importància d’aquest valor com a generador d’actitud vital a l’hora d’emprendre reptes d’aprenentatge. I també perquè ens sentim recolzades pels responsables de departament del consistori i pels representants d’altres entitats i equipaments del municipi, que han considerat que el que estem posant en pràctica té prou entitat com per donar-hi suport. Tots junts, a més, hem decidit que allò emprès es mostri en obert, concretament en forma d’activitats dirigides al públic en general.

Al cap i a la fi, som conscients i creiem que així cal fer-ho constar que a partir de la il·lusió d’emprendre – encara que, per edat, sovint es pressuposa que ja no se’n tenen ganes – es poden aconseguir tirar endavant les iniciatives més imaginatives i innovadores.

L’EVA 354 a la presentació de “Terra de Marca”

El voluntariat de lectura en veu alta EVA 354, que tinc la sort de coordinar, participa activament a la presentació a Vilafranca del Penedès, al consell comarcal, del llibre d’en Jordi Romeu i Jaume Font titulat “Terra de Marca”.

Quatre lectores van dramatitzar 3 fragments del llibre. Elles van ser, per ordre d’aparició, la Glòria Fornés, la Cinta Barberà, l’Àngels Soler i l’Olga Medina.

 

SECCIÓ D’OPINIÓ DE LA FURA: GENER

Aquest mes de gener, a la col·laboració “Aventures d’una escoltadora”, reflexiono en relació a com un gest, encara que sigui molt subtil, pot desencadenar una aventura…Aquests Nadals, amb un dels grups d’estimulació cognitiva i emocional amb els quals treballo hem pogut comprovar com la iniciativa de penjar una imatge al Facebook pot acabar incidint en persones que ni tan sols són a aquesta xarxa social i, a més, pot ser font d’inspiració per crear una entranyable historia…gens virtual i molt amorosa.

Enllaç La Fura:

https://lafurapenedes.cat/no-volem-publicitat-nomes-cartes-damor/

No volem publicitat, només cartes d’amor”

Ara farà un parell de mesos la meva amiga Ariadna va penjar al Facebook una fotografia que havia fet amb la seva càmera a un carrer de Sabadell mentre es dirigia a les seves classes de bateria. Es tractava de la bústia d’un domicili particular a la qual havien incorporat un petit rètol en el que havien escrit: “No volem publicitat, només cartes d’amor”. Com que la imatge em va impactar i em va fer somriure de bon matí, vaig voler compartir-la amb els meus contactes.

També vaig voler fer-ho amb les persones amb qui exerceixo d’escoltadora, com faig sempre que topo amb un estímul engrescador, i la reacció va ser semblant a la meva en pràcticament tots els casos. Ara bé, qui va connectar més amb el meu entusiasme i es va unir a la meva intenció de, efectivament, escriure una carta d’amor van ser els membres d’un dels grups d’usuaris amb qui treballo per envellir amb qualitat de vida.

A partir de tota una dinàmica articulada en base a la fotografia de la meva amiga li vam anar escrivint entre tots plegats la nostra particular carta d’amor que posteriorment, en concret el dia 24 de desembre, vam deixar a la seva bústia. Com que volíem que sabés que de totes les informacions que havíem rebut aquell dia des del món exterior, la seva havia estat la que més ens havia impressionat i que, a més, ho havia fet en positiu, li vam especificar qui érem i el per què de la nostra carta, i li vam fer constar les dades de contacte per si li venia de gust compartir què li havia semblat la nostra iniciativa.

I el dia de Reis, com sempre pels qui ens ho creiem, va fer acte de presència la màgia. La nostra destinatària – ara sabem que és una dona – ens va escriure per dir-nos que li havia encantat rebre la nostra carta d’amor i que desitjava saber més pel que fa a qui som i què fem. I, és clar, estem radiants amb el nostre particular regal de Reis!

Donar en diners o en espècies?

En el número 30 de la revista Petjades, el mitjà de comunicació que edita la Lliga Protectora d’Animals de Sabadell i en el qual estic molt orgullosa de col·laborar activa i solidàriament, efectua un repàs a totes aquelles activitats i esdeveniments en els quals s’ha intervingut i, en el cas concret d’aquesta edició, s’ha cregut convenient publicar un reportatge sobre els pros i contres de donar en espècies i de donar amb diners. I el cas és que tot depèn del producte o servei a què ens referim i del grau d’informació que tingui la persona que decideix donar d’una o altra forma. Es tracta, al cap i a la fi i com en tants d’altres casos, de saber de què estem parlant.

Gràcies, una vegada més, a tothom qui, en més o menys mesura, aporta el seu particular granet de sorra a la protectora perquè pugui seguir sent tan activa com sempre!

Aquí teniu l’enllaç per descarregar-vos la revista sencera i fer-hi un cop d’ull:

http://www.protectorasabadell.org/revista.php