SECCIÓ D’OPINIÓ DE LA FURA: SETEMBRE

Aquest mes de setembre, a la col•laboració “Aventures d’una escoltadora”, reflexiono en relació a la necessitat creixent que sento de tornar a l’essència o, el que és el mateix, al començament de tot plegat.

Enllaç La Fura:

https://lafurapenedes.cat/roda-el-mon-i-torna-al-born/

Text:

Roda el món i torna al Born

Mira que he escoltat vegades aquesta dita d’ençà que era ben petita! Sobretot l’havia sentit a dir als veterans que m’envoltaven durant els meus primers anys de vida: als meus familiars, però també als seus amics i coneguts. I, és clar, sempre pensava allò de…coses dels vells…

I tot i que jo no sóc tan vella com eren aquelles persones que llavors integraven el meu univers infantil, en aquest moment de la meva vida aquest refrany popular truca insistentment a la porta per tal de formar part de la meva existència quotidiana. I encara no sé per què ni de quina manera, però començo a percebre el significat que aquesta inquietud té a cada passa que dono. I, a diferència del que hagués imaginat, m’agrada la idea. Deu ser perquè es fa patent la certesa que és el que toca en aquest moment del trajecte.

I, a més, crec que no es tracta de si has rodat molt o poc, de si has viscut més o menys anys, de si hi ha hagut experiències més o menys intenses…m’inclino a pensar que més aviat té a veure amb quin impacte ha tingut allò què t’ha passat i com ha ocorregut. I, per suposat, com t’ha influït i quin aprenentatge t’ha deixat el teu anar caminant.

Ara tinc ganes de tornar al Born. Potser per reflexionar; potser per llepar-me les ferides; potser per fixar la mirada en mi mateixa…en el que necessito…i també en el que desitjo; potser per adonar-me del què és important i del què no; potser per gaudir de tot allò après fins al moment; potser per restablir les prioritats en la meva escala de valors; potser per fixar-me en les coses aparentment banals…o potser simplement perquè em ve de gust tornar a l’essència o, el que és el mateix, al començament de tot plegat.

Arrenca el curs de lectures En Veu Alta EVA 354

Aquest curs m’estreno com a coordinadora del projecte de lectures en veu alta EVA 354. Es tracta d’un voluntariat lector que consisteix en anar a llegir a residències, casals d’avis, domicilis particulars o allà on se’n fa demanda per tal d’apropar la literatura i els continguts dels llibres a totes aquelles persones qui, per les raons que siguin, tenen dificultats per fer-ho per elles mateixes.

Llegir en veu alta és un exercici molt gratificant a nivell cognitiu i emocional, tant pel que llegeix com pel que escolta, i per fer-ho només cal que se’n tinguin ganes. El plaer que desencadena aquest exercici i la companyonia que se’n deriva acostuma a crear l’ambient adequat per generar debats i també per aproximar-se a noves realitats. I si bé la lletra llegida és una eina fantàstica, als usuaris també els hi va molt bé que els hi llegeixin diverses persones, per tal d’escoltar tessitures, entonacions i ritmes de veu diferents.

Teixint el nou curs a Sant Pere de Riudebitlles

Avui hem iniciat el curs al Taller d’Estimulació Cognitiva i Emocional de Sant Pere de Riudebitlles (Alt Penedès). Serà el meu quart any en aquest engrescador projecte que té per objectiu que les persones segueixin aprenent malgrat l’edat, les dificultats i els inconvenients que van fent acte de presència a mida que anem envellint a la nostra vida quotidiana.

Les seves facilitadores, la metgessa Àngels Cererols i jo mateixa, hem volgut compartir amb els usuaris tot allò que els hi tenim preparat, mentre que ells ens han anat llençant idees sobre què els hi faria il·lusió experimentar, tot contribuint a teixir un programa de sessions que té com a objecte contemplar tot allò que els hi vagi despertant la curiositat.

Com a anècdota, hem comptat amb la presència del documentalista Pep Puig, que recull imatges per a un documental que està preparant en relació a l’aprenentatge des de totes les condicions i a totes les edats.

Un final de curs festiu i culinari a Sant Pere de Riudebitlles

El final de curs d’aquest any al Taller d’Estimulació Cognitiva i Emocional de Sant Pere de Riudebitlles ha tingut com a leitmotiv la preparació i posada en escena d’una festa culinària. Durant tot el mes de juliol s’ha estat ideant i preparant el que ha estat el comiat de la Laia Casas, la professional que junt amb mi ha estat conduint les diferents sessions d’aquesta activitat destinada a integrar i dinamitzar un col.lectiu tan ric i amb un potencial tan gran com és el de les persones amb certa degeneració cognitiva i afectada per alguns dels inconvenients vinculats a aquesta fase de l’envelliment.

SECCIÓ D’OPINIÓ DE LA FURA: JULIOL

Aquest mes de juliol, a la col•laboració “Aventures d’una escoltadora”, reflexiono en relació a la conveniència de propiciar, establir data i dur a terme les converses pendents i llargament aplaçades.

Enllaç La Fura:

https://lafurapenedes.cat/converses-pendents/

Text:

Converses pendents

Va ser quan vaig començar a fer d’escoltadora que vaig sentir a parlar amb insistència de la conveniència de propiciar, establir data i dur a terme les converses pendents i llargament aplaçades. Se m’explicava que no calia que fos ni avui ni demà, però sí que era important tenir-les en ment i més aviat que tard mantenir-les. Tant si són amb aquell amic o amiga amb qui un dia vam connectar, amb aquella parella amb la qual vam compartir vivències, o amb aquell familiar amb qui ens uneix la sang, acaben sent una necessitat si és que es vol evolucionar. I és que amb el temps acabes entenent que és més satisfactori enfrontar un repte d’aquesta naturalesa que no pas defugir-lo.

Així doncs, des que en sóc conscient he tingut clar que les converses pendents són un pes innecessari i feixuc i que, per poc que es pugui, no cal dur-lo a l’esquena. Però, és clar, una cosa és saber-ho i una altra de ben diferent és fer-se el ferm propòsit de tenir-les. Personalment, m’ha empès a fer-ho comprendre que si les esquivem durant massa temps és possible que no acabem tenint l’oportunitat de dur-les a terme.

Intuïtivament vaig començar per fer net en l’àmbit de l’amistat. En aquest cas no només hi ha hagut alliberament a nivell físic i emocional, sinó que a més s’ha restablert un fil invisible que s’havia perdut en el temps i que ara està tornant a generar moltes i benvingudes satisfaccions. A continuació i una mica forçada per les circumstàncies vaig començar a asseure’m amb membres de la meva família. En aquest cas, al bullit de sentiments s’hi ha afegit una sensació de pau infinita i se n’ha derivat un aprenentatge molt valuós. Finalment, la xerrada amb aquella persona amb qui has compartit intimitat, complicitat i convivència – potser l’encontre més incert de tots – ha aportat calidesa, claredat i empatia.

En aquests moments noto que el procés emprès ja fa un temps ha arribat a la seva culminació. Em resta la incidència de tot plegat en el meu dia a dia: en la meva actitud, en la perspectiva de les coses, en el meu estat d’ànim, en les decisions que prenc,…tot sentint un profund agraïment a tots i totes per haver accedit a retrobar-nos…a crear uns espais inèdits des dels quals coincidir de nou o bé establir vincles diferents.

 

La Prote de Sabadell arriba als 40 anys estrenant presidenta

En el número 29 de la revista Petjades, el mitjà de comunicació que edita la Lliga Protectora d’Animals de Sabadell i en el qual estic molt orgullosa de col·laborar activa i solidàriament, efectua un repàs a totes aquelles activitats i esdeveniments en els quals s’ha intervingut i, en el cas concret d’aquesta edició, es celebren els 40 anys de trajectòria – amb un reportatge en profunditat implicant a socis, voluntaris, membres de l’organització directiva, anunciants,…- i s’aprofundeix en relació als canvis que s’han produït, precisament, a la Junta Directiva, ja que el president durant 12 anys, en Narcís Sirvent (al qual se li fa un sentit homenatge), deixa el càrrec en mans d’una de les persones més veteranes vinculades a l’entitat: l’Adela Gracia.

Per tots aquests temes, i d’altres que anireu trobant a mesura que aneu avançant per les seves pàgines, ha estat una edició especialment col·laborativa i emotiva.

Gràcies, una vegada més, a tothom qui, en més o menys mesura, aporta el seu particular granet de sorra a la protectora perquè pugui seguir sent tan activa com sempre!

Aquí teniu l’enllaç per descarregar-vos la revista sencera i fer-hi un cop d’ull:

http://www.protectorasabadell.org/revista.php

Un final de curs Timeline

La celebració de final de curs dels tallers d’estimulació cognitiva, emocional i socialització de Pacs i Vilafranca va consistir en dur a terme un mini campionat de Timeline. Aquest joc de taula resulta molt interessant perquè insta a utilitzar la memòria, els coneixements, la lògica i el sentit comú. Quan es juga en grup, a més, fomenta la col·laboració i la socialització. I quan passa que es té una mica de sort…ja és la bomba! Després de treballar…va haver-hi temps i espai per a berenar tot comentant la jugada i compartint els plans de cara a l’estiu.