Com serà l’#EvaFestival20? No es cancel·la!
Seguim endavant però amb canvis importants. La 16a edició #Penedès no serà en deu dies de juny, sinó estesa entre els mesos de juliol i octubre (amb alguna proposta interior prevista pel desembre). La programació l’anirem donant a conèixer poc a poc, a mesura que tanquem dates amb la vintena de municipis del #territoriEVA i artistes participants. 
Abans que arribi l’#EvaFestival20 en viu, us proposem els #TastetsEVA! A partir del 5 de juny podreu gaudir de tastos dels espectacles que vindran. Serà a través de les nostres xarxes socials i a les TV locals Rtv Vilafranca i Rtv El Vendrell. Els #TastetsEVA seran fragments dels espectacles d’entre 1 i 4 minuts fets pels artistes des del confinament. Són vídeos remunerats, amb l’objectiu d’anar obrint boca del que vindrà i, alhora, una aposta per mantenir viu el sector cultural professional.
Som un festival de territori, de petit format, de poble a poble. No som grans xifres ni espais multitudinaris. De fet, la cultura majoritàriament, és això. I, malgrat tot, tenim l’oportunitat de seguir endavant. Adaptar-nos i seguir!
Us esperem a l’#EvaFestival20!
Enllaços:

SECCIÓ D’OPINIÓ DE LA FURA : MAIG

Aquest mes de maig, a la col·laboració “Aventures d’una escoltadora”, reflexiono en relació a com la posada en pràctica d’un Protocol d’Actuació per encarar el Confinament i donar continuïtat a distància a un taller d’estimulació cognitiva i emocional per part d’un petit municipi penedesenc està propiciant, gràcies al suport d’un consistori conscienciat, d’unes famílies implicades i d’una xarxa ciutadana molt ben articulada, sinergies que fins al moment havien estat impensables.

Enllaç La Fura:

https://lafurapenedes.cat/estimuls-en-cadena/

Estímuls en cadena

Quan a finals de març l’Ajuntament de Sant Pere de Riudebitlles ens va demanar a la meva companya de projecte i a mi que ideéssim un Protocol d’Actuació durant el Confinament per tal de donar continuïtat a distància al taller d’estimulació cognitiva i emocional que durant tot el curs hi portem a terme no podíem ni imaginar que la iniciativa afavoriria no només la continuïtat en el treball sinó que, a més, suposaria iniciar sinergies que fins al moment havien estat impensables.

Aquell grup d’usuaris de setanta-cinc anys en amunt que ara fa un any i mig van conèixer de primera mà – amb convidats i demostracions in situ – el món dels you tubers i que aquest passat desembre van poder exercir ells mateixos de you tubers penjant el seu propi vídeo a les xarxes amb la inestimable ajut del documentalista Pep Puig…en ple confinament han anat una mica més enllà i estan utilitzant la tecnologia com si ho haguessin fet tota la vida.

Per aconseguir aquest context tan inaudit i, a l’hora, font de sorpreses tan grates ha estat clau la seva actitud davant del desenvolupament d’una sèrie d’eines de treball tecnològiques de manera creativa, però també el suport d’un consistori en ple, d’unes families implicades, i d’una xarxa ciutadana de voluntariat que aquest municipi penedesenc ha teixit d’ençà que l’obligada reclusió va esdevenir un fet.

És així com ha estat possible que els usuaris persisteixin en la seva habitual tasca a nivell cognitiu i emocional, tot i no poder coincidir presencialment: les eines i els dispositius han canviat, però l’esperit de treball és el mateix. Però és que, a més d’haver-se enfrontat amb un èxit absolut al domini de la comunicació digital – de manera que sostenen videotrucades individuals o videotrucades conjuntes amb una naturalitat pasmosa -, s’han envalentit i se les han empescat per inventar reptes per a nosaltres, les facilitadores, que hem d’assolir satisfactòriament setmana rere setmana mitjançant els seus tutorials. 

El resultat és que ara mateix i des de casa seva tots els nostres usuaris i usuàries sense excepció, i les voluntàries que ens acompanyen habitualment, estan estimulant les seves capacitats cognitives, expressant el que senten, compartint els seus neguits i apropant-se a un context de bombardeig informatiu amb criteri i perspectiva. Sens dubte tot això ha estat possible gràcies al treball dut a terme durant les sessions que es fan durant tot el curs, però també gràcies a l’assoliment d’un cert grau d’autoestima perquè, sense ella, és impensable propiciar aquest nou ordre de les coses on, més que mai, l’aprenentatge és a nombroses bandes.

Quan el temps de pausa es converteix en temps d’aprenentatge

Les integrants del grup de treball d’estimulació cognitiva i emocional Millora’t estem molt i molt contentes que hàgim pogut seguir treballant tot i el confinament. Sembla mentida que, sent d’aquells professionals que només cobrem si treballem, en un context com l’actual hàgim coincidit amb consistoris en els quals els seus polítics s’han mostrat especialment sensibles amb tot allò que a nivell social té a veure amb la gent gran. El cas és que estem treballant tan activament com abans d’arribar al confinament, però amb eines diferents. Els nostres usuaris segueixen aprenent i nosaltres també!

L’evolució de tots ells i elles arrel de la posada en funcionament dels dos protocols de treball a distància que hem ideat per a cada municipi està sent espectacular. I, d’entre totes les coses que han passat, una de les més significatives és que en un d’ells s’ha anat desenvolupant un sistema d’estímuls en el qual qui ha d’assolir l’aprenentatge som nosaltres. Ells ens proposen i nosaltres acceptem! 

SECCIÓ D’OPINIÓ DE LA FURA : ABRIL

Aquest mes d’abril, a la col·laboració “Aventures d’una escoltadora”, reflexiono en relació a la meva passió pels trencaclosques o, com jo n’he dit tota la vida, puzles. M’hi puc passar hores, absorta, en aquesta pràctica que aquests dies se m’ha revelat com una mena de metàfora de la vida.

Enllaç La Fura:

https://lafurapenedes.cat/els-puzles-com-a-metafora-de-la-vida/

Els “puzles” com a metàfora de la vida

M’apassiona fer trencaclosques o, com n’hi he dit tota la vida, “puzles”. De ben petita m’hi podia passar hores, absorta, mentre al meu voltant hi succeïen les situacions més diverses. De fet, és un tret identificatiu que es manifesta amb similar intensitat en diversos membres de la meva família, tant en la que em ve donada com en la que he anat construint amb el pas dels anys. Alguns d’ells i elles encara m’acompanyen en aquesta dèria, mentre que d’altres ja no hi són.

Ara ja feia uns quants anys que no podia posar-me a fer “puzles” de mil peces perquè el dia a dia no ho afavoria. Però ha arribat el confinament i, en aquest sentit, s’ha obert el cel i els tres “mils” que hi havia a l’armari des de feia anys, esperant la seva oportunitat, han pogut treure el nas. Abans del confinament,in extremis, vaig demanar a una molt bona amiga la seva taula plegable, i vaig adequar un espai a dins a casa – amb llum exterior a dojo i sortida a l’exterior per tenir l’oportunitat de flairar l’aire primaveral – per tal d’emprendre l’aventura amb garanties d’arribar fins al final.

I és que fer un “puzle” té la seva tècnica – cadascú en té una de pròpia – i, sigui quina sigui, contempla una part més aviat cognitiva, molt lligada a l’organització de les tasques; una altra eminentment emocional i que està vinculada a la il·lusió que desencadena localitzar cadascuna de les peces – i en són mil! – i, finalment, una d’intuitiva, ja que moltes vegades, sense aparentment cap explicació lògica, aquella peça encaixa justament en aquell buit que fa dies que està ben sol i aïllat.

Els aspectes inherents a la persona que suren quan aquesta decideix tirar endavant un “puzle” són diferents en cada cas. A mi em desperta la curiositat, tot fomentant la meva paciència, i em proporciona l’oportunitat de focalitzar la mirada en un repte íntim i personal que, al mateix temps, m’engresca.

SECCIÓ D’OPINIÓ DE LA FURA : MARÇ

Aquest mes de març, a la col·laboració “Aventures d’una escoltadora”, reflexiono en relació a la importància que existeixin entitats com els bancs del temps, que han sorgit per donar continuïtat a pràctiques que tota la vida s’havien fet en un entorn de veïnatge o amistat.

Enllaç La Fura:

https://lafurapenedes.cat/encara-gracies-que-existeix-el-banc-del-temps/

Encara gràcies que existeix el Banc del Temps

Quan explico als usuaris amb els quals treballo – persones que ja tenen una edat i un bagatge considerable a les seves espatlles – que sóc membre d’un Banc del Temps es queden una mica desconcertats. No perquè els sorprengui que en formi part sinó perquè se’n fan creus que calgui formar part d’una entitat per tal de fer el que, al seu parer, s’ha fet tota la vida en un entorn de veïnatge o amistat: intercanviar coneixements, capacitats i habilitats.

Em pregunten, com si fos una reflexió en veu alta,…”Què et poses en contacte amb un membre del Banc del Temps perquè t’ajudi a efectuar tasques d’electricitat?…què sol·licites a una persona que és membre del Banc del Temps, com tu, que t’ajudi a redactar una carta en català?…què demanes a algú del Banc del Temps que t’ensenyi a fer croquetes?”…

M’argumenten, tot sent conscients d’una realitat que fins ara els hi era aliena,…”És que tota la vida aquestes coses s’han fet – i en alguns entorns encara es fa – de manera habitual i, de fet, s’ha considerat el més natural del món. No havia calgut mai crear col.lectius amb aquesta fi”.

En relació a per què cal un paraigües sota el qual ens puguem aplegar per tal de perpetuar aquestes velles i convenients pràctiques, ells i elles creuen que potser té a veure amb el fet, d’una banda, que cada vegada les persones vivim en una societat més individualista i, d’una altra, que disposem de menys temps de qualitat per establir vincles de tot tipus. I hi estic molt d’acord, tant pel que fa al vessant pràctic – d’ajudar-nos a resoldre inconvenients quotidians – com pel que fa a la part més social – de relacionar-nos per procurar-nos benestar -.

I és que en un context de la naturalesa del Banc del Temps s’afavoreix la confiança, la companyonia i l’intercanvi de perspectives, creant un caliu que massa sovint és difícil de localitzar a qualsevol altre espai en comú. L’ambient que desencadena aquesta iniciativa potencia la complicitat del compartir i, per tant, dota de valor afegit al pur intercanvi de temps a nivell pràctic.

Està clar doncs – i en això estem d’acord tant els i les meves usuàries com jo – que és una sort poder comptar amb una eina com és aquesta a la comarca.

L’equip Millora’t torna a Subirats!

Las metgessa i especialista en gerontologia, Àngels Cererols, i jo mateixa, la comunicadora i escoltadora Montse Bueno, tornem a desenvolupar el projecte Millora’t a 7 nuclis urbans de Subirats. El nostre pas per aquest municipi de l’Alt Penedès ha tingut vàries fases d’implantació de tècniques, eines i recursos d’estimulació cognitiva i emocional destinats a assolir una actitud vital que contribueixi a l’envelliment actiu de qualitat.

SECCIÓ D’OPINIÓ DE LA FURA: FEBRER

Aquest mes de febrer, a la col·laboració “Aventures d’una escoltadora”, reflexiono en relació a la importància d’introduïr aspectes com ara la il.lusió a l’hora de materialitzar projectes de treball o d’afrontar reptes professionals, sobretot si estan vinculats a les persones, perquè són potents generadors d’actitud vital. En el meu cas, en concret, a l’hora d’emprendre programes d’aprenentatge a nivell cognitiu i emocional.

Enllaç La Fura:

https://lafurapenedes.cat/la-illusio-com-a-eix-de-treball/

La il·lusió com a eix de treball

Dies enrere vaig redactar la memòria de treball 2019 per a un municipi de l’Alt Penedès on codesenvolupo un projecte d’estimulació cognitiva i emocional i en el qual des de fa temps hem aconseguit convertir en cabdals valors com ara la socialització, la intergeneracionalitat, la presència continuada de professionals externs procedents de diferents disciplines, i la potenciació del vincle amb d’altres institucions i entitats del poble a partir d’iniciatives creatives. Aquest any, però, amb la meva companya de projecte hem volgut anar encara més enllà i ens hem decidit a introduir un nou eix de treball: la il·lusió.

Des de l’experiència acumulada, considerem que és l’evolució lògica de tot el que ja s’ha anat fent amb l’objectiu de potenciar aspectes que s’encaminen en aquesta direcció. Tot plegat s’ha anat posant en pràctica des de principis d’aquest curs i comença a concretar-se en posades en escena que prèviament s’han treballat, de manera que s’acaben convertint en alguna cosa semblant a una trobada en la que prima el bé comú, en el sentit que es comparteix allò en què s’ha incidit entre els usuaris i també amb d’altres col.lectius, aportant un enriquiment a la societat.

I ho hem fet constar a un document eminentment administratiu perquè som conscients de la importància d’aquest valor com a generador d’actitud vital a l’hora d’emprendre reptes d’aprenentatge. I també perquè ens sentim recolzades pels responsables de departament del consistori i pels representants d’altres entitats i equipaments del municipi, que han considerat que el que estem posant en pràctica té prou entitat com per donar-hi suport. Tots junts, a més, hem decidit que allò emprès es mostri en obert, concretament en forma d’activitats dirigides al públic en general.

Al cap i a la fi, som conscients i creiem que així cal fer-ho constar que a partir de la il·lusió d’emprendre – encara que, per edat, sovint es pressuposa que ja no se’n tenen ganes – es poden aconseguir tirar endavant les iniciatives més imaginatives i innovadores.