“L’ENVELLIMENT ÉS COSA DE TOTS”. SEGONA SESSIÓ DE TREBALL: “MODALITATS DE CONVIVÈNCIA I HABITATGE”

La segona sessió de treball del projecte “L’envelliment és cosa de tots”, que facilita l’equip de treball multidisplinari Millora’t junt amb la Biblioteca Torras i Bages a Vilafranca del Penedès es va desenvolupar de manera molt diferent a la inicial. Segurament i en primer lloc, perquè es tracta d’espai d’experimentació i, per tant, les seves ideòlogues mantenim oberta la possibilitat que siguin els propis assistents els que ajudin a marcar la pauta a seguir. I en segon lloc, perquè en aquesta ocasió, a més dels estímuls audiovisuals i bibliogràfics vam poder comptar amb dues convidades que van exposar presencialment el seu punt de vista sobre els tems dels quals són especialistes i, en conseqüència, en bona part van ser les preguntes dels assistents les que van anar generant el contingut d’aquestes parts de la sessió.

Com es vol viure

Des d’un bon principi, les integrants de l’equip Millora’t vam tenir clar que no es podia abordar el tema de l’habitatge sense aprofundir abans en les modalitats de convivència, que són al cap i a la fi les que determinen quin habitatge es precisa en cada etapa vital. Així, doncs, d’entrada vam incidir en conceptes més que no pas en fets. A partir d’un parell de documents audiovisuals centrats en la importància d’analitzar els models de convivència a l’hora de crear espais urbans introduírem la idea que no es tracta d’on es viu sinó de com es viu i, en el cas de ser possible, de com es decideix viure. Vam considerar que era molt interessant observar que una bona part dels professionals de l’urbanisme, l’arquitectura, l’enginyeria, la sociologia i el paisatgisme, entre moltes d’altres disciplines, ja són conscients de la necessitat d’observar el comportament humà i social a l’hora de concebre o reestructurar ciutats, viles i barris.

Un cop introduït aquest estímul es va fer un gir i es va focalitzar l’atenció en la societat i la comunitat. En el cas concret que es plantejà, el protagonista era el veïnat i va servir per donar a entendre que una estructura de barri com les que ja estan establertes poden afavorir un dels aspectes que més demanden les persones grans i que consisteix a viure independentment el màxim de temps possible a casa seva i, per tant, al barri on conviu amb la comunitat que ja coneix. El Projecte Radars té com a objectiu prevenir l’aïllament i exclusió de la gent gran que viu sola a partir de l’acció comunitària i la implicació de veïns, entitats i propietaris i treballadors dels comerços de proximitat…i tot plegat coordinat per l’administració local, en aquest cas per l’Ajuntament de Barcelona. És així com, a part de fixar la mirada en el com viure s’incideix en de qui es pot estar acompanyat i en quina mesura.

A continuació, un cop ja teníem als assistents situats fora del que tradicionalment  es concep com a merament habitatge vam creure que era el moment oportú per posar sobre la taula algunes de les modalitats de convivència més habituals i populars actualment. En primera instància es va fer una aproximació al fet de compartir habitatge. Una pràctica molt freqüent durant les darreres dècades pel col·lectiu jove, però que – paradoxalment – no s’havia estès a la resta de generacions. Els darrers anys se n’havia parlat en el sentit que es tracta d’una forma de compartir despeses i, de fet, la informació que ens havia anat arribant revestia un aire de precarietat que no s’ajusta ben bé a la realitat d’aquesta opció si tenim en compte que des de ja fa anys és un recurs que utilitzen persones que creuen fermament en que una bona convivència és font d’estímuls vitals i, a més, comporta una millora en l’actitud vital i un respir a nivell econòmic. És clar, tal i com s’apuntava per part dels assistents, aquestes pràctiques precisen d’una capacitat per conviure i el fet d’estar molt disposats a practicar aspectes com l’empatia i la tolerància. I, en aquesta línia, es reflexionà entorn al fet que perquè això sigui possible cal qüestionar la mentalitat imperant i superar la por a no ser capaç d’enfrontar aquest tipus de circumstàncies.

unnamed (2)

Cohabitatge: decisions que impliquen convivència

Seguidament, les organitzadores vam cedir la paraula a l’educadora social i  especialista en cohousing Carme Freixes, que ens va fer cinc cèntims de què suposa a grans trets aquest model de vida en comunitat que, al mateix temps, té per objecte preservar la individualitat de cadascun dels seus integrants. Seguint la tònica de la sessió, aquesta convidada va iniciar la seva intervenció explicant que el cohousing o cohabitatge neix d’una societat que està en procés de canvi i en la qual una part de la societat anhela l’empoderament pel que fa a com viure. Les persones – recalcava – volen decidir i, en aquest cas, entenen que no poden decidir soles, ja que les decisions en aquesta direcció impliquen la convivència. És una idea – va admetre – que neix en un context en el qual  l’Estat comença a no disposar de recursos suficients per tal de sostenir l’envelliment de la societat, com a mínim tal i com ha estat establert fins al moment. És una estructura obsoleta – argumentava – i, en aquest cas concret, és la societat qui, amb iniciatives com aquestes, està oferint possibles solucions a les diferents administracions. Són els ciutadans – concloïa -, a partir de la necessitat de resoldre situacions del dia a dia, els que van creant els models de convivència més adients en cada cas.

Els integrants del cohousing, siguin de la generació que siguin, entenen l’experiència com una forma de compartir inquietuds i, a l’hora, allunyar aspectes psicosocials negatius com, per exemple, la solitud no volguda. De la mateixa manera, entenen que si abanderen el projecte uns quants, econòmicament serà més rentable. Així, la Carme va enumerar diferents projectes de cohabitatge d’arreu de Catalunya i de diferent format per intentar traslladar als assistents la idea que es tracta d’un model obert, ric i flexible. Va parlar de cohousing basat en el lloguer; en cessions de terreny per part dels ajuntaments per tal d’edificar en règim de cooperativa i en cessions de terrenys de fins a 50 o 70 anys; en obra nova; en projectes que preveuen restaurar edificis antics que, fins i tot, poden ser emblemàtics; en promocions liderades per immobiliàries; en promocions encapçalades per entitats o cooperatives,…I va comentar les diferències entre quan l’habitatge és en cessió d’ús o bé és de propietat; els detalls en relació a com està establerta l’herència d’aquest tipus d’habitatges; els criteris que es requereixen habitualment en cas de cessió d’ús – semblants a quan es tracta d’habitatge social -; la preocupació en general per solucionar les qüestions de mobilitat i l’eficiència energètica,…

De la mateixa manera, aquesta especialista va recalcar que és imprescindible ser conscient que cal destinar energia, esforç i dedicació a fer possible una comunitat de cohousing perquè, en certa forma, “tot està per fer” i cada persona que en forma part hi té una implicació important. Aquesta màxima va tenir diferents efectes entre els assistents, mentre uns quants van mostrar mandra per emprendre reptes d’aquesta naturalesa, d’altres van veure en aquesta possibilitat una manera de mantenir-se vius, estimulats i integrats en la societat. En general, però, argumentaven que quan s’és gran ja no es tenen tantes ganes de canviar les coses. I, en aquest punt, – així com es farà patent al llarg de les sessions –, se’ns va fer evidents a les organitzadores el que ja intuíem durant la gestació del projecte: la importància que es sigui conscient de la conveniència de decidir com es vol envellir quan encara es disposa d’ànims i empenta per poder fer-ho.

La Carme Freixes va acabar explicant que hi ha una modalitat de cohabitatge anomenada sènior, que contempla les singularitats de les persones d’edat avançada i els inconvenients amb els que han de conviure. I en aquest sentit, es va insistir en un dels llibres de la bibliografia de la sessió: “El manual del Sénior Cohousing. Autonomía personal a través de la comunidad”, de Durrett Charles. Novament, els membres de l’equip de treball van fer notar la conveniència d’un canvi de mentalitat per poder integrar nous models que demanen molta més implicació del ciutadà i, també una altra vegada, es va apel·lar a la valentia per deixar enrere segons quines decisions d’adquisició d’habitatges vinculades a la rendibilitat econòmica en comptes de relacionades amb la qualitat de vida. Aquest apartat va arribar al seu final amb les preguntes, dubtes i valoracions dels assistents i amb un audiovisual per aprofundir en un cohousing veterà i proper com és el de La Muralleta, a Santa Oliva (Tarragona).

unnamed (5)

Allotjaments de lloguer amb serveis

I va ser després del vídeo que va prendre la paraula la segona convidada, la coordinadora de serveis de la Fundació Amàlia Soler, Rosa Raventós. Aquesta entitat ha estat designada per gestionar allotjaments de lloguer amb serveis que – argumentà – constitueixen una alternativa a la necessitat d’habitatge per a persones grans amb dificultats. Tot i que s’acaba d’inaugurar una promoció al carrer Migdia de Vilafranca del Penedès, aquesta facultativa va preferir parlar de l’experiència al carrer Ferrers, també a Vilafranca, perquè – explicà – fa més temps que funciona (11 anys). Aparentment – manifestà – es tracta de pisos de lloguer normals, però es caracteritzen per exhibir diferències perquè els usuaris gaudeixin de més seguretat: són cèntrics, reuneixen condicions per facilitar l’autonomia dels residents i afavorir, al mateix temps, la vida comunitària; reuneixen criteris d’eficiència energètica; són d’un i dos dormitoris; estan dotats d’espais comuns i de bugaderia comunitària; inclouen el manteniment i la neteja i, com a serveis assistencials addicionals, subministren l’atenció a domicili, la neteja de l’interior de l’habitatge; els àpats a domicili; el callista o podòleg; el teleassistència i l’acompanyament que facilita el propi equip social de la fundació. Aquests serveis, advertí, en coordinació amb els serveis a la gent gran de l’ajuntament poden estar subjectes a ajuts mitjançant el xec servei. La llum, l’aigua, el telèfon i l’assegurança – puntualitzà – es paguen a part. Aquesta experta parlava la solidaritat entre veïns que, en moltes ocasions, possibilita solucionar inconvenients sense haver de molestar als familiars. Preguntada al respecte, la Rosa Raventós explicà que a l’hora d’adjudicar els habitatges es busca l’equilibri. En aquest sentit els assistents van apuntar que existeix certa polèmica en quan a qui té accés a aquests lloguers i a la llista d’espera excessiva que hi ha per accedir-hi. La interpel·lada va assenyalà que actualment fa dos anys que no hi ha cap baixa i que, de vegades, quan es va a buscar al següent de la llista ja no hi és o bé ja no l’interessa. D’altra banda, va concloure rubricant que els requisits inclouen uns màxims i uns mínims i que tothom qui els compleixi hi pot accedir. En aquest sentit, va comentar que s’hi contemplen les pensions mínimes, però no les prestacions.

Prioritzant les necessitats

Un altre dels aspectes que es va tractar va ser l’intercanvi d’habitatge. El fenomen, que ha arrelat molt en totes les franges d’edat de cara als períodes vocacionals, no acaba de ser una opció en períodes de temps a mig i llarg termini. No és així a d’altres indrets d’Europa i, fins i tot, en algunes comarques de Catalunya, on s’ha convertit en una opció residual reforçada pel corresponent document notarial que estableix les condicions de l’acord entre les parts implicades. És el cas, com vam relatar des de l’organització, de persones grans – habitualment dones soles – que viuen a pobles propers a la capital de comarca i que intercanvien habitatge amb una família que té un pis cèntric, a la vila, i que comença a tenir problemes d’espai. El procediment consisteix en que ella cedeix una casa dotada d’espai a canvi d’un pis petit amb menys despeses i que li facilita la mobilitat. Cada unitat familiar es fa càrrec de les despeses corresponents a l’habitatge on és durant el temps que hi resideix.

I a partir d’aquí es van abordar les situacions imaginatives, amb iniciatives com, per exemple, la de Llano Exit Strategy, a EEUU, on els seus ideòlegs – quatre parelles que són amigues de tota la vida – van considerar la conveniència d’articular la vellesa entorn a l’amistat i que, per tant, van dissenyat i construir un grup de quatre cases als afores d’Austin (Texas), a EEUU, plenament viables a nivell econòmic. Amb una visió molt particular de com volien que fos l’habitatge on havien d’envellir i buscant una convivència el més propera els uns dels altres, van sumar els seus estalvis y van invertir en quatre habitatges, encarats al Riu Llano, que van tenir en el seu dia un cost aproximat de 35.000 euros i que van ser dissenyats per l’arquitecte Mateo García amb l’objectiu que fossin el més sostenibles possibles.

Cal fer l’esforç de triar 

Al final de la sessió, va quedar clar que per a poder arribar a donar resposta als molts diferents formats de convivència emergents – i, per tant, comptar amb habitatges de qualitat adequats a les expectatives que s’estan creant – primer caldrà fer una profunda reflexió, tant a nivell individual com col·lectiu, en relació a des de quina mentalitat ens apropem a la qüestió i com gestionem la por a allò que encara no està establert. El que a primer cop d’ull sembla primordial és adonar-se que si la realitat que hi ha no ens agrada o bé no compleix amb les perspectives vitals que ens hem plantejat es pot optar per fer dues coses: acceptar-ho o bé canviar-ho. Es sabut que durant la trajectòria vital, per evolucionar en qualsevol sentit, cal reflexionar en quan a què es vol i a com es vol. És després que ho podem materialitzar de la manera que creiem més oportuna. Com hem pogut veure, en el cas concret de l’habitatge ja es compta amb alguns models que estan funcionant des del pragmatisme més quotidià i des de la creativitat més il·lusionant. És important que cadascú decideixi i que, sigui quina sigui l’opció per la qual es decanti sàpiga que està fent un exercici de conscienciació i responsabilitat amb el seu procés d’envelliment. Tota opció té avantatges i inconvenients, però ja se sap que, sigui quina sigui, implica un treball que té com a recompensa la llibertat a l’hora de decidir i la possibilitat de desenvolupar les nostres inquietuds en un o altre sentit. És cert que mai com ara havíem tingut a l’abast tantes formules diverses, però per poder beneficiar-nos-en cal que invertim en l’esforç de triar i, un cop ho hàgim fet, gaudir del plaer d’adaptar-nos-hi.

unnamed (1)

Bibliografia

  • “El manual del Sénior Cohousing. Autonomía personal a través de la comunidad”, de Durrett Charles. Editorial Dykinson
  • “Redes sociales y construcción comunitaria: creando (con) textos para una acción social ecológica” de Silvia Navarro. Editorial CCS
  • “Tonino el invisible”, de Gianni Rodari. Editorial Libros del zorro rojo,

Filmografia

  • Vacaciones de Ferragosto, de Gianni Di Gregorio

https://www.youtube.com/watch?v=wku_Kh_hftE&t=8s

  • Una casa de locos, de Cédric Klapisch

https://www.youtube.com/watch?v=jXTZcdYwZOk

  • Familia, de Fernando León de Aranoa

https://www.youtube.com/watch?v=v9vlxSoMaRQ

  • ¿Y si vivimos todos juntos?, de Stéphane Robelin

https://www.youtube.com/watch?v=KDG0a4NRmwg

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s